Pobresa energètica, vergonya de país
Una anciana no pot pagar el rebut de la llum i li tallen el subministrament; per moures a les fosques, empra unes espelmes. La fatalitat fa que mentre dorm, una de les espelmes encén el matalàs, la qual cosa provoca un incendi a lhabitació; làvia cau del llit i acaba morint asfixiada pel fum.
Aquest episodi no està manllevat duna de les novelles de Charles Dickens, el gran escriptor anglès que retratava, duna manera magistral, la sordidesa de les condicions de vida de la classe obrera anglesa en novelles com Temps difícils o Oliver Twist.
Això no ha passat a les beceroles de la Revolució Industrial o en un barri marginal duna gran ciutat tercermundista. El tràgic episodi ha tingut lloc a la ciutat de Reus i en ple segle XXI. La capital del Modernisme, de les botigues de moda, de les tapes, de la mòmia de Prim, té el dubtós honor de perdre una ciutadana, la primera víctima directa de lanomenada pobresa energètica.
Tot seguit, a la velocitat de la llum totes les parts implicades han tirat pilotes fora i han posat en pràctica aquell esport tan nostrat: passar la patata calenta a laltre. El senyor Puigdemont, amb un comunicat contundent, assenyala la responsabilitat de la companyia elèctrica. Gas Natural, lempresa que va tallar la llum a làvia, replica que des de lAjuntament ningú els va comunicar les precàries condicions de vida de la clienta i que no hi ha un reglament per aplicar la Llei de Pobresa Energètica. Des dels Serveis Socials de lAjuntament sha parlat de família desestructurada i de no haver rebut cap sollicitud relativa al tema del subministrament delectricitat. La besnéta retreu a lAjuntament una manca de sensibilitat i empatia envers els familiars de la difunta.
Crida latenció contrastar la celeritat en tallar la llum del domicili duna persona gran per impagament de les factures, amb la poca diligència mostrada envers aquella cadena dhotels de Lloret on havien fet un pont a la xarxa i no pagaven ni un modest kilowatt/hora. També resulta sospitós saber que arran del tràgic fet les companyies elèctriques han cursat ordres de paralitzar els procediments dinterrompre el subministrament.
De fet, la impunitat de les companyies elèctriques a casa nostra és daurora boreal. Un veritable oligopoli de rapinyaires, a lombra benefactora dinfluències polítiques. Els increments dels preus de la factura de la llum són una burla al consumidor.
Tanmateix, també resulta indignant palesar el paperot de les administracions local i autonòmica. Milions deuros per una obra faraònica i sobredimensionada, el nou Hospital Universitari, i ser incapaços de prioritzar, per sobre de qualsevol cosa, les necessitats bàsiques dels collectius més vulnerables. I molt parlar destructures destat, de procés sobiranista, de desconnexió amb Espanya, quan la Generalitat sha cobert de glòria a lhora de retallar prestacions i serveis. Donar la culpa de tot a Madrid, al Partit Popular, a lEspanya que ens roba i ens té mania resulta un argument massa trillat, i alhora de molt mal gust, davant les despulles duna ciutadana que ha mort per manca de llum a la seva llar.
Setmanes enrere, un titular va passar gairebé desapercebut i cap dels grans informadors de casa sen va fer ressò: la Fundació Jaume Bofill denunciava que la inversió en educació situava Catalunya al nivell de Laos, un país subdesenvolupat. Segurament estaven massa enfeinats donant lliçons als votants dels Estats Units, quan milers de catalans viuen en unes condicions de vida indignes i resulten invisibles als grans mitjans Ara bé, mirem cap a un altre costat i ens pensem que amb la independència tot serà bufar i fer ampolles.
Descuidar el futur dels nostres fills i desatendre les necessitats més elementals dels nostres grans, tot plegat em fa sentir vergonya de pertànyer a aquest país.
Aquest episodi no està manllevat duna de les novelles de Charles Dickens, el gran escriptor anglès que retratava, duna manera magistral, la sordidesa de les condicions de vida de la classe obrera anglesa en novelles com Temps difícils o Oliver Twist.
Això no ha passat a les beceroles de la Revolució Industrial o en un barri marginal duna gran ciutat tercermundista. El tràgic episodi ha tingut lloc a la ciutat de Reus i en ple segle XXI. La capital del Modernisme, de les botigues de moda, de les tapes, de la mòmia de Prim, té el dubtós honor de perdre una ciutadana, la primera víctima directa de lanomenada pobresa energètica.
Tot seguit, a la velocitat de la llum totes les parts implicades han tirat pilotes fora i han posat en pràctica aquell esport tan nostrat: passar la patata calenta a laltre. El senyor Puigdemont, amb un comunicat contundent, assenyala la responsabilitat de la companyia elèctrica. Gas Natural, lempresa que va tallar la llum a làvia, replica que des de lAjuntament ningú els va comunicar les precàries condicions de vida de la clienta i que no hi ha un reglament per aplicar la Llei de Pobresa Energètica. Des dels Serveis Socials de lAjuntament sha parlat de família desestructurada i de no haver rebut cap sollicitud relativa al tema del subministrament delectricitat. La besnéta retreu a lAjuntament una manca de sensibilitat i empatia envers els familiars de la difunta.
Crida latenció contrastar la celeritat en tallar la llum del domicili duna persona gran per impagament de les factures, amb la poca diligència mostrada envers aquella cadena dhotels de Lloret on havien fet un pont a la xarxa i no pagaven ni un modest kilowatt/hora. També resulta sospitós saber que arran del tràgic fet les companyies elèctriques han cursat ordres de paralitzar els procediments dinterrompre el subministrament.
De fet, la impunitat de les companyies elèctriques a casa nostra és daurora boreal. Un veritable oligopoli de rapinyaires, a lombra benefactora dinfluències polítiques. Els increments dels preus de la factura de la llum són una burla al consumidor.
Tanmateix, també resulta indignant palesar el paperot de les administracions local i autonòmica. Milions deuros per una obra faraònica i sobredimensionada, el nou Hospital Universitari, i ser incapaços de prioritzar, per sobre de qualsevol cosa, les necessitats bàsiques dels collectius més vulnerables. I molt parlar destructures destat, de procés sobiranista, de desconnexió amb Espanya, quan la Generalitat sha cobert de glòria a lhora de retallar prestacions i serveis. Donar la culpa de tot a Madrid, al Partit Popular, a lEspanya que ens roba i ens té mania resulta un argument massa trillat, i alhora de molt mal gust, davant les despulles duna ciutadana que ha mort per manca de llum a la seva llar.
Setmanes enrere, un titular va passar gairebé desapercebut i cap dels grans informadors de casa sen va fer ressò: la Fundació Jaume Bofill denunciava que la inversió en educació situava Catalunya al nivell de Laos, un país subdesenvolupat. Segurament estaven massa enfeinats donant lliçons als votants dels Estats Units, quan milers de catalans viuen en unes condicions de vida indignes i resulten invisibles als grans mitjans Ara bé, mirem cap a un altre costat i ens pensem que amb la independència tot serà bufar i fer ampolles.
Descuidar el futur dels nostres fills i desatendre les necessitats més elementals dels nostres grans, tot plegat em fa sentir vergonya de pertànyer a aquest país.