Gimbernat, encara una altra vegada
Encarem ja el final dels actes commemoratius del segon centenari de la mort del gran cirurgià cambrilenc Antoni de Gimbernat i Arbós, que va traspassar a Madrid el 17 de novembre de 1816. És una excusa com una altra per recordar, una vegada més, lobra de linsigne metge tan apreciat a lèpoca, no només a la cort reial espanyola, sinó també en bona part de lEuropa occidental. Les commemoracions històriques són unes pràctiques culturals pròpies de la modernitat, que han percolat entre tots els nivells institucionals, des de lestatal al municipal, i en tota mena de collectius. Ara que els esdeveniments commemoratius generen tants debats apassionats i està tan de moda que els monuments ens interpellin, és bo buscar noves lectures interpretatives daquell homenatge a Gimbernat organitzat a Cambrils el novembre 1916, quan una representació de la Facultat de Medicina de Barcelona va collocar la placa que homenatja el cirurgià cambrilenc a la paret de la seva suposada casa natal de la plaça de la Vila, cantonada amb el carrer de Gimbernat. En aquell acte, laleshores bisbe Francesc Vidal i Barraquer va pronunciar un breu discurs en què animava les mares perquè, quan passessin per davant de la làpida amb els seus fills, recordessin que calia fer-los comprendre que calia treballar i esforçar-se per arribar a situar-se ben amunt. Aquest era el sentit que el bisbe cambrilenc li volia donar a aquella placa de pedra que encara està installada en el mateix punt: un símbol de la cultura de lesforç.
Gimbernat va treballar lluny de Cambrils, una població que no oferia cap mena de possibilitat de prosperar intellectualment. A diferència daltres savis de lèpoca, com el químic altafullenc Antoni Martí i Franquès, el cirurgià cambrilenc va retornar poques vegades a la seva vila natal. Tanmateix, larxiver municipal Pedro Otiña ha descobert, recentment, que el juny de 1792 Gimbernat va obtenir una llicència per explotar dues parelles de barques amb el sistema de la pesca del bou. Daltra banda, els fills dAntoni de Gimbernat i Eulàlia Grassot, nascuts a Barcelona, ja es mostrarien totalment desvinculats del lloc dorigen familiar. Encara poc estudiats i coneguts, tots ells van sobresortir en diferents camps del saber, però cap no va tenir descendència. Els homenatges a Antoni de Gimbernat a Cambrils, la seva vila natal, havien estat sempre escassos, tal com denunciava linesgotable cronista Josep Salceda en plena dictadura franquista, quan va animar les autoritats municipals a sumar-se a les diferents commemoracions que, des de ben aviat, li ha professat la comunitat mèdica. I és que Gimbernat ha estat una figura reivindicada per lacadèmia, un exemple canònic de la Illustració del segle XVIII, un científic que ha estat alçat al paranimf de la medicina catalana i espanyola. El doctor Jaume Pi-Sunyer i Bayo escrivia el 1934 posant Gimbernat a la cimera de la medicina catalana: Que la inquietud de Servet, la voluntat de Mata, el criteri just i mesurat de Gimbernat i la vocació de Cajal, siguin els nostres exemples.
Han estat metges els que han estudiat la seva biografia, tot i que va ser el seu fill Agustí Gimbernat el primer que en va publicar alguna cosa. Però la vida i lobra dAntoni de Gimbernat també ha servit dexcusa per aproximar-se a diferents aspectes de la història de la medicina, així com la història de les institucions científiques, el que avui en dia anomenem política científica. Perquè Gimbernat, a més de metge i cirurgià eminentment pràctic, també va ser un gran gestor, com el seu mentor Pere Virgili, un dels altres grans personatges de lèpoca, fill de Vilallonga del Camp. Ben merescut i gens sobrer lhomenatge que enguany li ret la població cambrilenca.
Gimbernat va treballar lluny de Cambrils, una població que no oferia cap mena de possibilitat de prosperar intellectualment. A diferència daltres savis de lèpoca, com el químic altafullenc Antoni Martí i Franquès, el cirurgià cambrilenc va retornar poques vegades a la seva vila natal. Tanmateix, larxiver municipal Pedro Otiña ha descobert, recentment, que el juny de 1792 Gimbernat va obtenir una llicència per explotar dues parelles de barques amb el sistema de la pesca del bou. Daltra banda, els fills dAntoni de Gimbernat i Eulàlia Grassot, nascuts a Barcelona, ja es mostrarien totalment desvinculats del lloc dorigen familiar. Encara poc estudiats i coneguts, tots ells van sobresortir en diferents camps del saber, però cap no va tenir descendència. Els homenatges a Antoni de Gimbernat a Cambrils, la seva vila natal, havien estat sempre escassos, tal com denunciava linesgotable cronista Josep Salceda en plena dictadura franquista, quan va animar les autoritats municipals a sumar-se a les diferents commemoracions que, des de ben aviat, li ha professat la comunitat mèdica. I és que Gimbernat ha estat una figura reivindicada per lacadèmia, un exemple canònic de la Illustració del segle XVIII, un científic que ha estat alçat al paranimf de la medicina catalana i espanyola. El doctor Jaume Pi-Sunyer i Bayo escrivia el 1934 posant Gimbernat a la cimera de la medicina catalana: Que la inquietud de Servet, la voluntat de Mata, el criteri just i mesurat de Gimbernat i la vocació de Cajal, siguin els nostres exemples.
Han estat metges els que han estudiat la seva biografia, tot i que va ser el seu fill Agustí Gimbernat el primer que en va publicar alguna cosa. Però la vida i lobra dAntoni de Gimbernat també ha servit dexcusa per aproximar-se a diferents aspectes de la història de la medicina, així com la història de les institucions científiques, el que avui en dia anomenem política científica. Perquè Gimbernat, a més de metge i cirurgià eminentment pràctic, també va ser un gran gestor, com el seu mentor Pere Virgili, un dels altres grans personatges de lèpoca, fill de Vilallonga del Camp. Ben merescut i gens sobrer lhomenatge que enguany li ret la població cambrilenca.