Gastrofantasmes
Hi ha una cançó de la trinca que parla dels fantasmes sense llençols i fantasmes sense cadenes, i sabeu com sels coneix
per lo fantasmes que són. Doncs sí, un cop desconcertats amb aquesta entradeta, anem a preguntar la lliçó davui! Sabeu qui són Maurice Edmond Sailland o Robert Courtine?
Ben segur que a alguns us poden sonar si parlo de Curnonsky o de La Reynière, ja sé que és trampa, parlo de dos dels primers gastrònoms francesos que firmaven amb pseudònim i que van iniciar allò que avui anomenen crítica gastronòmica.
El primer, Curnonsky, va començar a escriure sobre cuina com a negre; com que no tenia un nom a la gastronomia de lèpoca, va voler firmar amb un pseudònim; algú li va dir per què no com sky? i ell, que era molt de la broma, sho va posar en llatí Cur non sky. Publica La France Gastronomique: Guide des Merveilles Culinaires et des Bonnes Auberges Françaises, una guia que apostava per la cuina més arrelada i tradicional. Curnonsky la relacionava amb els millors restaurants de França, hem dentendre, doncs, que era un detractor dallò que més tard es va batejar com a Nouvelle Cuisine. Per aquesta feina sel va nombrar príncep dels gastrònoms. I així va exercir la tirania dels gastrònoms que es va consolidar com aquells panxacontents que anaven al restaurant i no pagaven el que menjaven i bevien.
La Reynière va néixer sense mans, la seva mare renegava dell i el seu pare li va fer una mena de pinces en el seu lloc. Aquest agre panorama, laboca de segur en la ironia més àcida que mostra en els seus escrits, així com un cinisme que ratllava la crueltat en ocasions. Va escriure els seus Almanach des Gourmands o el Manuel des Amphitryons, que es consideren els primers escrits que contenen una crítica gastronòmica tal i com la coneixem en lactualitat i era membre de lIllustre et Vorace Société des Mercredis (Illustre i Voraç Societat dels Dimecres) i la Société Universelle des Gobe-mouches (Societat Universal dels Papamosques), que es reunia els dissabtes. Des dallí realitzaven banquets que donaven fruit als almanacs o crítiques gastronòmiques. Així va començar un llarg pelegrinatge de tenir acollats els xefs de lèpoca que se sotmetien a aquells sopars per tal que parlessin bé dells.
Va ser el primer a contextualitzar el nom de gastronomia com avui lentenem. La seva gran obra és Gastronomie ou lhomme des champs à table. Va escriure grans reflexions que van ser copiades literalment pel mateix Brillant-Savarín.
Però no us penseu que no nhi havien aquí descriptors de ploma viperina que samagaven rere pseudònims. Un dels primers crítics espanyols va ser Mariano Pardo de Figueroa, que firmava com a Doctor Thebussem, un nom fruit dun anagrama, un joc de posició de les lletres duna paraula amagada, en aquest cas embustes, la TH era per donar-li un toc més germànic, per crear una distancia pròpia dun estranger a lescriure sobre la cuina dun altre país amb uns tints quixotescos.
En la seva obra La mesa moderna se servia de la ironia per criticar que els menús espanyols, començant pels de la Casa Reial, sescrivissin en francès, amb faltes ortogràfiques i impresos en bastes cartolines. Era una manera de reclamar una cuina autòctona i sense el modisme parisenc.
El mar està ple de peixos i no es pot generalitzar, sembla que la tirania de la crítica es difumina o, si més no, està mutant. Ara els mateixos cuiners més propers amb el client i les masses parlen del que fan, no necessiten escrivans i les xarxes permeten que els anònims hi diguin la seva sense haver de seguir feixugues guies encotillades. Els professionals periodistes en general estan en extinció, si no es reinventen.
Ben segur que a alguns us poden sonar si parlo de Curnonsky o de La Reynière, ja sé que és trampa, parlo de dos dels primers gastrònoms francesos que firmaven amb pseudònim i que van iniciar allò que avui anomenen crítica gastronòmica.
El primer, Curnonsky, va començar a escriure sobre cuina com a negre; com que no tenia un nom a la gastronomia de lèpoca, va voler firmar amb un pseudònim; algú li va dir per què no com sky? i ell, que era molt de la broma, sho va posar en llatí Cur non sky. Publica La France Gastronomique: Guide des Merveilles Culinaires et des Bonnes Auberges Françaises, una guia que apostava per la cuina més arrelada i tradicional. Curnonsky la relacionava amb els millors restaurants de França, hem dentendre, doncs, que era un detractor dallò que més tard es va batejar com a Nouvelle Cuisine. Per aquesta feina sel va nombrar príncep dels gastrònoms. I així va exercir la tirania dels gastrònoms que es va consolidar com aquells panxacontents que anaven al restaurant i no pagaven el que menjaven i bevien.
La Reynière va néixer sense mans, la seva mare renegava dell i el seu pare li va fer una mena de pinces en el seu lloc. Aquest agre panorama, laboca de segur en la ironia més àcida que mostra en els seus escrits, així com un cinisme que ratllava la crueltat en ocasions. Va escriure els seus Almanach des Gourmands o el Manuel des Amphitryons, que es consideren els primers escrits que contenen una crítica gastronòmica tal i com la coneixem en lactualitat i era membre de lIllustre et Vorace Société des Mercredis (Illustre i Voraç Societat dels Dimecres) i la Société Universelle des Gobe-mouches (Societat Universal dels Papamosques), que es reunia els dissabtes. Des dallí realitzaven banquets que donaven fruit als almanacs o crítiques gastronòmiques. Així va començar un llarg pelegrinatge de tenir acollats els xefs de lèpoca que se sotmetien a aquells sopars per tal que parlessin bé dells.
Va ser el primer a contextualitzar el nom de gastronomia com avui lentenem. La seva gran obra és Gastronomie ou lhomme des champs à table. Va escriure grans reflexions que van ser copiades literalment pel mateix Brillant-Savarín.
Però no us penseu que no nhi havien aquí descriptors de ploma viperina que samagaven rere pseudònims. Un dels primers crítics espanyols va ser Mariano Pardo de Figueroa, que firmava com a Doctor Thebussem, un nom fruit dun anagrama, un joc de posició de les lletres duna paraula amagada, en aquest cas embustes, la TH era per donar-li un toc més germànic, per crear una distancia pròpia dun estranger a lescriure sobre la cuina dun altre país amb uns tints quixotescos.
En la seva obra La mesa moderna se servia de la ironia per criticar que els menús espanyols, començant pels de la Casa Reial, sescrivissin en francès, amb faltes ortogràfiques i impresos en bastes cartolines. Era una manera de reclamar una cuina autòctona i sense el modisme parisenc.
El mar està ple de peixos i no es pot generalitzar, sembla que la tirania de la crítica es difumina o, si més no, està mutant. Ara els mateixos cuiners més propers amb el client i les masses parlen del que fan, no necessiten escrivans i les xarxes permeten que els anònims hi diguin la seva sense haver de seguir feixugues guies encotillades. Els professionals periodistes en general estan en extinció, si no es reinventen.