Ensopegar amb la mateixa pedra?
Els darrers temps sestà produint un debat força interessant a Barcelona sobre la viabilitat del model turístic de la ciutat. Actualment, la capital catalana figura entre els primers llocs del rànquing mundial de visitants i experimenta els efectes del turisme massiu sobre el seu teixit social i urbà. Sha de dir que els debats sempre són positius quan són enriquidors i respectuosos. Malauradament, les localitats de la costa catalana, com Cambrils, on vam descobrir el turisme de masses ja als anys seixanta, no sha produït mai un debat daquestes característiques; almenys, no pas en els últims tres decennis. En general, les lectures han estat triomfalistes i solen destacar que, els primers temps, el turisme va servir per treure el país del subdesenvolupament. Però, i ara què? Tothom treu partit del motor del turisme? Daltra banda, som capaços de mantenir el llistó assolit aleshores? Els temps han canviat i el model no sha revisat, sinó que ha anat evolucionant tot sol, adaptant-se als mercats com bonament ha pogut.
Ara mateix, alguns economistes estan qüestionant el model turístic català. Miquel Puig, per exemple, ha assenyalat que els salaris derivats del turisme no poden cobrir la despesa social que generen i, en conseqüència, el rendiment collectiu és molt baix; a diferència, per exemple, dÀustria, on el sector turístic també té molt pes. A casa nostra, un turisme barat, de low cost, amb treballadors que cobren poc, sovint estrangers. A la costa, es depèn exclusivament del sol i la platja, dos béns aparentment inesgotables... Tanmateix, amb els anys, el paisatge sha degradat, especialment en les àrees periurbanes i rurals, mentre que els interiors urbans han rebut més atenció, sovint amb operacions de cosmètica urbana. A més, loferta del producte turístic segueix sent massa estàndard (és a dir, previsible, indiferenciada) i les infraestructures, en general, són justetes. Daltra banda, el risc de la saturació no afavoreix ningú. Potser ens pensàvem que vivíem del turisme, quan realment depeníem del negoci immobiliari, un dels sectors que han estat posats en el punt de mira de lorigen daquest trasbals econòmic que ens toca passar.
Al llarg dels anys de bonança, just abans daquest període de crisi profunda, econòmica i moral, el model econòmic de Cambrils no ha estat capaç dassajar noves línies de desenvolupament, com la indústria, les noves tecnologies o els serveis culturals. Sha apostat per continuar amb un negoci turístic que ha sofert poques renovacions destacables, malgrat les honroses excepcions: per exemple, loferta gastronòmica, que encara conserva certa anomenada, ara emmarcada dins de lampli corrent de renovació culinària del nostre país; o el sector del càmping, que ha apostat fort per la qualitat, malgrat la forta retracció des daquells anys en què la nostra localitat nera capdavantera.
Què nhem après de tota aquella època? És sorprenent que encara hi hagi persones que aguaitin per tornar als temps anteriors i poder reprendre els mateixos projectes de sempre, amb les mateixes actituds i comportaments dabans. Letapa econòmica actual, com que també és una crisi de valors, apunta cap a un futur canvi de paradigma. A la llarga, hi haurà regions que sabran adaptar-se al nou ordre de coses i altres que hi sucumbiran. Ningú no vol menystenir el negoci turístic al nostre país, però és evident que no es pot continuar amb el mateix model dels darrers seixanta anys. I la clau per alçar el nivell del turisme a Cambrils està, almenys, en la resposta a aquestes dues preguntes: Què podem oferir als visitants potencials? Què volem llegar als futurs cambrilencs?
Ara mateix, alguns economistes estan qüestionant el model turístic català. Miquel Puig, per exemple, ha assenyalat que els salaris derivats del turisme no poden cobrir la despesa social que generen i, en conseqüència, el rendiment collectiu és molt baix; a diferència, per exemple, dÀustria, on el sector turístic també té molt pes. A casa nostra, un turisme barat, de low cost, amb treballadors que cobren poc, sovint estrangers. A la costa, es depèn exclusivament del sol i la platja, dos béns aparentment inesgotables... Tanmateix, amb els anys, el paisatge sha degradat, especialment en les àrees periurbanes i rurals, mentre que els interiors urbans han rebut més atenció, sovint amb operacions de cosmètica urbana. A més, loferta del producte turístic segueix sent massa estàndard (és a dir, previsible, indiferenciada) i les infraestructures, en general, són justetes. Daltra banda, el risc de la saturació no afavoreix ningú. Potser ens pensàvem que vivíem del turisme, quan realment depeníem del negoci immobiliari, un dels sectors que han estat posats en el punt de mira de lorigen daquest trasbals econòmic que ens toca passar.
Al llarg dels anys de bonança, just abans daquest període de crisi profunda, econòmica i moral, el model econòmic de Cambrils no ha estat capaç dassajar noves línies de desenvolupament, com la indústria, les noves tecnologies o els serveis culturals. Sha apostat per continuar amb un negoci turístic que ha sofert poques renovacions destacables, malgrat les honroses excepcions: per exemple, loferta gastronòmica, que encara conserva certa anomenada, ara emmarcada dins de lampli corrent de renovació culinària del nostre país; o el sector del càmping, que ha apostat fort per la qualitat, malgrat la forta retracció des daquells anys en què la nostra localitat nera capdavantera.
Què nhem après de tota aquella època? És sorprenent que encara hi hagi persones que aguaitin per tornar als temps anteriors i poder reprendre els mateixos projectes de sempre, amb les mateixes actituds i comportaments dabans. Letapa econòmica actual, com que també és una crisi de valors, apunta cap a un futur canvi de paradigma. A la llarga, hi haurà regions que sabran adaptar-se al nou ordre de coses i altres que hi sucumbiran. Ningú no vol menystenir el negoci turístic al nostre país, però és evident que no es pot continuar amb el mateix model dels darrers seixanta anys. I la clau per alçar el nivell del turisme a Cambrils està, almenys, en la resposta a aquestes dues preguntes: Què podem oferir als visitants potencials? Què volem llegar als futurs cambrilencs?