Opinió

Apassionats pels arbres genealògics

M’ha cridat l’atenció d’un temps ençà l’interès que suscita, cada vegada més, el coneixement històric del passat familiar. Almenys un parell d’amics estan dedicant bona part del seu temps lliure a la recerca genealògica en arxius i biblioteques, però també a través d’internet. Definitivament, les Humanitats s’han bolcat a la xarxa abocant-hi gran quantitat de materials primaris, entre els quals registres parroquials. Aquests documents són els més preuats pels genealogistes, una espècie d’investigador amateur que, no fa gaire, associàvem a edats avançades. El caràcter detectivesc d’aquesta recerca, la llibertat per treballar-la i la il•lusió que provoca qualsevol petit descobriment converteixen la genealogia en un hobby apassionant. La sort, però, també hi juga el seu paper; en efecte, si els documents han corregut la desventura de perdre’s en el curs tràgic de la història, poca cosa hi podrem fer; tot i que sempre podrem aplicar alguna estratègia de recerca per construir un relat d’història familiar.
Algunes institucions com l’Arxiu Històric de l’Arquebisbat de Tarragona o l’Arxiu Municipal de Cambrils són conscients d’aquest interès i organitzen esporàdicament cursets introductoris a la recerca genealògica. En altres contrades, l’interès per aquesta recerca individual és més comuna. Recordo haver vist, fa temps, revistes especialitzades en aquesta temàtica en quioscos d’Anglaterra. Precisament, en terres anglosaxones la historiografia local està molt imbuïda de la història familiar, de manera que s’entén que l’una porta a l’altra; el conjunt de les històries de les persones d’una determinada comunitat local en una època concreta és, al cap i a la fi, la història d’aquella comunitat local, una prosopografia, una biografia col•lectiva. La història familiar permet, també, donar visibilitat a les dones, sovint menystingudes en els relats d’abast més ampli, així com als protagonistes dels processos migratoris. En aquest cas, si hi ha migració, la recerca és més àrdua, perquè cal desplaçar-se.
No tot han de ser papers, sinó que els relats familiars són també molt valuosos. Sovint, els investigadors familiars tenen l’ocasió de parlar, per primera vegada, amb un parent sobre un assumpte determinat que s’havia mantingut ocult per la raó que fos: les vicissituds durant la guerra, un empresonament, una infidelitat, la ruïna provocada pel joc o qualsevol altra circumstància d’aquelles que marquen el curs històric d’una família. Davant la qüestió de teixir-se la pròpia història familiar, s’obre un gran ventall de possibilitats de recerca. Cal començar pels relats familiars i, paral•lelament, recuperar la documentació conservada a la casa pairal (notablement, correspondència i fotografies). La recerca en arxius, si és possible, ha de permetre traçar l’arbre genealògic. Alguns, per comoditat, hem decidit centrar-nos en una única branca; per exemple, la línia agnada, és a dir, la del cognom patern. Un amic està immers en un procés de recerca cartejant-se amb diverses institucions de l’Estat per obtenir informació d’uns parents seus que havien estat militars. La informació que està obtenint li ofereix una gran recompensa emocional. La quantitat de dades abocades a la xarxa en format digital ha augmentat notablement els darrers anys, sigui en forma de catàlegs de documents o, directament, documents digitalitzats amb descriptors textuals que en permeten recuperar els noms. Gràcies a la catalogació de la correspondència personal d’un ministre franquista que l’arxiu de la Universitat de Navarra va penjar recentment a internet, vaig poder localitzar una interessant carta d’un personatge cambrilenc que estic biografiant. També la digitalització massiva de premsa històrica permet recuperar molta informació de caràcter familiar. A banda de perícia, cal tenir sort. Si es donen aquestes dues qualitats, la història familiar pot ser una activitat realment apassionant.