De novata a jubilada, passió per lensenyament
Fa un any, vaig presentar el llibre de la Rosa Pàmies Pinzellades i retalls. Era tot un esperó, com a historiador que sóc, assaborir de primera mà lexperiència vital duna reusenca en els anys de gana, estraperlo i grisor del Franquisme dels quaranta. Els relats vivencials de la Rosa ben bé podrien ser el testimoni de tota una generació que va saber obrir-se camí en un entorn polític i social no gens fàcil.
En aquest segon llibre, ella ens fa un estimulant i decidit relat de la seva llarga trajectòria docent. Amb el llenguatge planer, incisiu i irònic, va mostrant al lector totes les etapes de la seva tasca de mestra.
Resulta xocant palesar quin tipus de formació tan precària es donava als futurs ensenyants en els anys 50 i 60 de la Dictadura; les inútils pràctiques sense cap tipus de criteri pedagògic. Que amb la pèssima formació rebuda, després sortissin uns excellents professionals i protagonistes de la renovació total dels rovellats sistemes educatius franquistes, és quelcom sorprenent.
Al marge dels canvis polítics, la Rosa també va descrivint el món docent per dins, amb les seves grandeses i misèries. Amb 19 anys tan sols, sestrenava en un centre privat de Reus, Palacio de Cultura, on la realitat poc tenia a veure amb aquell nom tan pretensiós. A Barcelona se li obre un món nou, ple doportunitats; allí la Rosa té la gran sort de trobar una monja que lajudarà a treballar amb la canalla i per a la canalla. Després treballarà en una escola pública molt innovadora, molt à la page, però on els ganivets volaven per dins i on la Rosa va patir de valent.
Aquí denuncia, sense embuts ni pèls a la llengua, les martingales o chanchullos del sistema educatiu i no simplement durant el Franquisme. Resulta molt decebedor que en plena democràcia i autonomia, a lhora de convocar places i nomenaments hi hagi un obscurantisme digne dels conjurs de Harry Potter. La Rosa carrega fort contra aquestes pràctiques lamentables. Aquí descobrim el perfil més lluitador i tossut de la nostra protagonista.
La Rosa és un exemple de coratge; en una època en què no era fàcil seguir estudis superiors, ella es va treure la son de les orelles i li va tocar madurar ben aviat. Tot plegat, amb el suport constant de la seva mare, paradigma daquella gent treballadora que sabia valorar lensenyament com el gran ascensor social per als seus fills. Darrere dels èxits professionals de la Rosa hi ha una mare que es va esllomar perquè la seva filla tirés endavant.
Sap combinar de manera destra la seva trajectòria vital amb una colla de comentaris diversos sobre el món educatiu. Ella raona les seves opinions i no parla per parlar, té una motxilla atapeïda dexperiències i una perspectiva danys i panys, des del llunyà 1965. Eren els anys del Desarrollismo, dels Seat Sis-cents, dels turistes... també dinnovadores maneres dentendre leducació que qüestionaven uns models encarcarats.
Finalment passa a treballar a Cambrils a començament dels 80, a lescola Joan Ardèvol. Aquí viu una intensa experiència pedagògica que marcarà una generació dalumnes. Dona amb recursos i habilitats, és capaç dorganitzar un pioner viatge de fi de curs a Anglaterra. El relat de les estratègies emprades per motivar aquella jovenalla dEGB, la gran capacitat de treball i implicació collectiva, i, sobretot, quan parla de la seva bona amiga i companya de viatge, la Victòria Cabré, dissortadament desapareguda anys després, són pàgines molt assolides. Vaig ser amic i company de treball de la Viki Cabré i són totalment merescuts els elogis que se li fan en el llibre.
De novata a jubilada no és un simple recull nostàlgic de vivències, és alhora una bona eina per debatre i continuar reflexionant sobre lunivers de la docència. Però sobretot és el testimoni sentit i vibrant duna passió per la feina de mestra.
En aquest segon llibre, ella ens fa un estimulant i decidit relat de la seva llarga trajectòria docent. Amb el llenguatge planer, incisiu i irònic, va mostrant al lector totes les etapes de la seva tasca de mestra.
Resulta xocant palesar quin tipus de formació tan precària es donava als futurs ensenyants en els anys 50 i 60 de la Dictadura; les inútils pràctiques sense cap tipus de criteri pedagògic. Que amb la pèssima formació rebuda, després sortissin uns excellents professionals i protagonistes de la renovació total dels rovellats sistemes educatius franquistes, és quelcom sorprenent.
Al marge dels canvis polítics, la Rosa també va descrivint el món docent per dins, amb les seves grandeses i misèries. Amb 19 anys tan sols, sestrenava en un centre privat de Reus, Palacio de Cultura, on la realitat poc tenia a veure amb aquell nom tan pretensiós. A Barcelona se li obre un món nou, ple doportunitats; allí la Rosa té la gran sort de trobar una monja que lajudarà a treballar amb la canalla i per a la canalla. Després treballarà en una escola pública molt innovadora, molt à la page, però on els ganivets volaven per dins i on la Rosa va patir de valent.
Aquí denuncia, sense embuts ni pèls a la llengua, les martingales o chanchullos del sistema educatiu i no simplement durant el Franquisme. Resulta molt decebedor que en plena democràcia i autonomia, a lhora de convocar places i nomenaments hi hagi un obscurantisme digne dels conjurs de Harry Potter. La Rosa carrega fort contra aquestes pràctiques lamentables. Aquí descobrim el perfil més lluitador i tossut de la nostra protagonista.
La Rosa és un exemple de coratge; en una època en què no era fàcil seguir estudis superiors, ella es va treure la son de les orelles i li va tocar madurar ben aviat. Tot plegat, amb el suport constant de la seva mare, paradigma daquella gent treballadora que sabia valorar lensenyament com el gran ascensor social per als seus fills. Darrere dels èxits professionals de la Rosa hi ha una mare que es va esllomar perquè la seva filla tirés endavant.
Sap combinar de manera destra la seva trajectòria vital amb una colla de comentaris diversos sobre el món educatiu. Ella raona les seves opinions i no parla per parlar, té una motxilla atapeïda dexperiències i una perspectiva danys i panys, des del llunyà 1965. Eren els anys del Desarrollismo, dels Seat Sis-cents, dels turistes... també dinnovadores maneres dentendre leducació que qüestionaven uns models encarcarats.
Finalment passa a treballar a Cambrils a començament dels 80, a lescola Joan Ardèvol. Aquí viu una intensa experiència pedagògica que marcarà una generació dalumnes. Dona amb recursos i habilitats, és capaç dorganitzar un pioner viatge de fi de curs a Anglaterra. El relat de les estratègies emprades per motivar aquella jovenalla dEGB, la gran capacitat de treball i implicació collectiva, i, sobretot, quan parla de la seva bona amiga i companya de viatge, la Victòria Cabré, dissortadament desapareguda anys després, són pàgines molt assolides. Vaig ser amic i company de treball de la Viki Cabré i són totalment merescuts els elogis que se li fan en el llibre.
De novata a jubilada no és un simple recull nostàlgic de vivències, és alhora una bona eina per debatre i continuar reflexionant sobre lunivers de la docència. Però sobretot és el testimoni sentit i vibrant duna passió per la feina de mestra.