Aràbia Saudita, un desert per als drets humans
Sovint, la caverna mediàtica i altres mitjans de desinformació de masses ens torpedinen amb notícies alarmants sobre Veneçuela. Lobsessió per denunciar preteses o certes arbitrarietats dels bolivarians està molt relacionada amb lobjectiu de demonitzar la formació política de Podemos. Vinga sucar-hi pa entre les amistats perilloses de Pablo Iglesias i els chavistes; tot resulta escaient en una campanya mediàtica de desprestigi dun partit nou que pot esquarterar el bipartidisme made in Spain.
Personalment, les propostes del senyor Iglesias em generen un pèl descepticisme, però la lletania anti-Podem de la caverna esdevé duna grolleria descomunal, per no dir un atemptat a la intelligència més elemental.
Ben segur, ni Hugo Chávez ni els seus hereus poden presumir gaire duna prístina qualitat democràtica; però, crida força latenció observar com els comentaristes, que sacarnissen amb els veneçolans, no mostren el mateix entusiasme i coratge quan toca parlar daltres països.
Amnistia Internacional, que no es casa amb els interessos de ningú, porta una colla danys denunciant els abusos a la dignitat de les persones i de les minories dalguns països molt mimats per la diplomàcia dOccident. De seguida ens ve al cap la Xina, gegant econòmic i alhora una dictadura de partit únic que ha estat capaç de fer la quadratura del cercle: comunisme i capitalisme.
Un altre estat privilegiat per Occident és el cas de lAràbia Saudita, un dels pocs règims polítics que tenen letiqueta de monarquia absoluta, on manquen les llibertats més bàsiques, on es fueteja i decapita la gent en públic, on la muller té un estatus dinferioritat legal i real, on la llibertat religiosa és més invisible que els bitllets de 500 euros. Un món hermètic per als turistes, només comparable a lesperpèntica Corea del Nord.
Michel Moore ja denunciava a Fahrenheit 9/11 les sospitoses amistats entre la família governant Saud i els polítics dels Estats Units: lambaixada dAràbia tenia més protecció policial que tot lestat dOregó; els pilots suïcides de l11-S eren majoritàriament ciutadans saudites i la família Bin Laden, una de les famílies més riques del país del Profeta, tenia importants inversions.
A Espanya només cal recordar lentranyable amistat del caçador delefants amb la família reial dAràbia. A lhora de vendre armes i fer negocis ferroviaris en un país feudal que sura en un mar de petroli, cap comentarista sesquinça les vestidures. Només lloances i autocomplaença: que si la Marca España o que si la capacitat dintermediari de sa majestat Juan Carlos.
Per tot plegat, poder visionar a TV3 un reportatge denunciant un règim polític tirànic que governa un país atemorit de súbdits i no de ciutadans, ha estat sorprenent. Al costat dels abusos policials i de la violació sistèmica dels drets humans, el reportatge també denunciava la pobresa material de bona part de la societat saudita, tot un sarcasme en el país dels petrodòlars i el primer soci de lOPEP. El títol Aràbia Saudita, al descobert realment ens descobreix una realitat sòrdida que palesa un cop més la galàctica hipocresia del nostre Occident. Les connexions entre els terroristes dEstat Islàmic i la doctrina radical wahhabita del règim quedaven retratades en un esfereïdor llibre de text escolar on la mainada dAràbia aprèn a desitjar la mort de cristians i jueus.
Tanmateix, els nostres opinadors i tertulians de pa sucat amb oli continuaran alertant-nos dels perills extrems de Veneçuela, lIran o Podemos. Que el diner dels xeics del petroli hagi atiat el terrorisme islàmic i que laliat privilegiat del Primer Món a lOrient Mitjà sigui alhora un desert climàtic inhòspit i un desert per als drets humans, és una anècdota. I és que el petroli i els interessos compren moltes, moltes voluntats.
Personalment, les propostes del senyor Iglesias em generen un pèl descepticisme, però la lletania anti-Podem de la caverna esdevé duna grolleria descomunal, per no dir un atemptat a la intelligència més elemental.
Ben segur, ni Hugo Chávez ni els seus hereus poden presumir gaire duna prístina qualitat democràtica; però, crida força latenció observar com els comentaristes, que sacarnissen amb els veneçolans, no mostren el mateix entusiasme i coratge quan toca parlar daltres països.
Amnistia Internacional, que no es casa amb els interessos de ningú, porta una colla danys denunciant els abusos a la dignitat de les persones i de les minories dalguns països molt mimats per la diplomàcia dOccident. De seguida ens ve al cap la Xina, gegant econòmic i alhora una dictadura de partit únic que ha estat capaç de fer la quadratura del cercle: comunisme i capitalisme.
Un altre estat privilegiat per Occident és el cas de lAràbia Saudita, un dels pocs règims polítics que tenen letiqueta de monarquia absoluta, on manquen les llibertats més bàsiques, on es fueteja i decapita la gent en públic, on la muller té un estatus dinferioritat legal i real, on la llibertat religiosa és més invisible que els bitllets de 500 euros. Un món hermètic per als turistes, només comparable a lesperpèntica Corea del Nord.
Michel Moore ja denunciava a Fahrenheit 9/11 les sospitoses amistats entre la família governant Saud i els polítics dels Estats Units: lambaixada dAràbia tenia més protecció policial que tot lestat dOregó; els pilots suïcides de l11-S eren majoritàriament ciutadans saudites i la família Bin Laden, una de les famílies més riques del país del Profeta, tenia importants inversions.
A Espanya només cal recordar lentranyable amistat del caçador delefants amb la família reial dAràbia. A lhora de vendre armes i fer negocis ferroviaris en un país feudal que sura en un mar de petroli, cap comentarista sesquinça les vestidures. Només lloances i autocomplaença: que si la Marca España o que si la capacitat dintermediari de sa majestat Juan Carlos.
Per tot plegat, poder visionar a TV3 un reportatge denunciant un règim polític tirànic que governa un país atemorit de súbdits i no de ciutadans, ha estat sorprenent. Al costat dels abusos policials i de la violació sistèmica dels drets humans, el reportatge també denunciava la pobresa material de bona part de la societat saudita, tot un sarcasme en el país dels petrodòlars i el primer soci de lOPEP. El títol Aràbia Saudita, al descobert realment ens descobreix una realitat sòrdida que palesa un cop més la galàctica hipocresia del nostre Occident. Les connexions entre els terroristes dEstat Islàmic i la doctrina radical wahhabita del règim quedaven retratades en un esfereïdor llibre de text escolar on la mainada dAràbia aprèn a desitjar la mort de cristians i jueus.
Tanmateix, els nostres opinadors i tertulians de pa sucat amb oli continuaran alertant-nos dels perills extrems de Veneçuela, lIran o Podemos. Que el diner dels xeics del petroli hagi atiat el terrorisme islàmic i que laliat privilegiat del Primer Món a lOrient Mitjà sigui alhora un desert climàtic inhòspit i un desert per als drets humans, és una anècdota. I és que el petroli i els interessos compren moltes, moltes voluntats.