L’atzar ha fet que la campanya de la declaració de la renda d’enguany estigui força animada per l’estol de sucoses notícies que ens arriben dels ja populars “Papers de Panamà”. Els més informats ja sabien que aquest estat centreamericà, a part del seu canal, era ja conegut com un territori ben escaient per blanquejar diners sospitosos i escapar de la fèrria mà de les autoritats tributàries. Un discret paradís fiscal que de sobte ha saltat als grans titulars mediàtics.
Tota una colla de gent coneguda, des de polítics en actiu a esportistes d’elit, passant per diversos tipus de famosos, han sortit retratats com uns vulgars evasors fiscals. Certament, caldrà destriar el gra de la palla per escatir quines operacions han estat delictives i quines han esdevingut simplement un comportament poc ètic o exemplar, a desgrat de ser legals. El rosari de noms és realment espectacular i s’ha anat difonent per entregues successives, fins a tal punt que hom acaba pensant que si no surts en aquests papers ets un pocapena, un don nadie. Tots ens vam escandalitzar amb el llegat andorrà del president Pujol i ara veiem que tot plegat no passa de ser un episodi de segona divisió, a anys llum d’aquesta Champions de les martingales fiscals. El ministre Soria ha demostrat que això d’anar a Andorra és d’aficionats.
Endebades, el ciutadà de carrer que paga religiosament els seus impostos pot ensumar-se que és l’ase dels cops d’una maquinària fiscal d’impunitat i barra estratosfèrica. Pretendre elaborar una explicació sociològica a tot plegat pot resultar ocurrent: que si som un país de pícaros, que qui no corre vola, que qui no ho fa és perquè no pot, que si naps i que si cols. Malgrat intentar justificar aquest règim de cleptocràcia institucionalitzada que patim, amb referències erudites al Lazarillo o al Buscón, la cosa no passa de ser una simple excusa de mal pagador, i mai tan ben dit.
Els dirigent de la cosa pública han de tenir un capteniment pulcre i exemplar; no és el mateix que el lampista del veí facturi en negre que un càrrec polític surti esquitxat per haver amagat guanys en un paradís fiscal. També és cert que en altres paràmetres culturals, cas de les societats anglosaxones, la consciència cívica sobre aquestes qüestions tributàries està molt més accentuada i incorporada a l’imaginari col•lectiu; aquells pobles són molt més receptius i menys permissius als delictes fiscals que no pas en les cultures meridionals, de matriu catòlica. Segurament tothom recorda de la filmografia de Hollywood allò tan xocant en el nostre registre mental: “Soy un ciudadano y pago mis impuestos”; sovint, s’esmenta d’exemple el cas del gàngster Alcapone, sospitós d’estar darrere d’una colla de crims sagnants, però que només va poder ser engarjolat per temes fiscals.
Tal volta, pot resultar quimèrica la pretensió d’assolir un grau de maduresa i exigència més gran en el conjunt del nostre entorn, però tampoc hem de tolerar que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí. Em refereixo a les escandaloses i vergonyoses declaracions de l’advocada de l’Estat, la lletrada Dolores Ripoll, que va voler justificar el discutible comportament de la infanta Cristina, imputada en el cas Nóos, amb un argument gens subtil: no és pot processar la Infanta com a còmplice de delictes fiscals perquè la frase “Hacienda somos todos” no és una expressió que es pugui aplicar al dret, perquè simplement és un eslògan publicitari.
Com diria un altre personatge de la fauna ibèrica, l’impagable Federico Trillo: “¡Manda huevos!”.