Postres de músic
En la meva infantesa i en els anys joves mhavia agradat molt el que sen deia postres de músic i també grana de capellà, que en tants restaurants duna relativa modèstia oferien com a postres. Si llegim El que hem menjat, de Josep Pla, entre altres coses diu: abans a lhivern, la fruita que hi havia era seca, o sigui la grana de capellà. Per què se li diu aquest nom? No ho he sapigut mai i magradaria saber-ho.
En el cas de les postres de músic, jo crec que els músics itinerants que anaven de poble en poble menjant com podien pels hostals quan estaven afamats demanaven aquesta grana excellent, que llavors era un menjar barat, com a complement de làpat. Quant al nom de grana de capellà, potser és una expressió que té un matís anticlerical i burlesc. Potser també per la seva modèstia, perquè era una fruita seca i era poc propícia a trastorns ventrals, que en la persona dun capellà no hauria estat gaire bé. Els desventrellaments que la fruita poc madura produïa anys enrere a la gent, demostrava que el país no era menjador de fruita, sobretot en els restaurants. La grana de capellà es composa de nous, ametlles i avellanes torrades, figues seques, pinyons, panses i alguna galeta, poques.
La majoria daquestes postres shan esvaït, perquè són cares o perquè han passat a acompanyar els còctels i aperitius. Com a incitants a beure, és normal que es consumeixin, però amb laperitiu treuen la gana i embussen la gargamella.
En els pobles, algun diumenge dhivern a la tarda, les famílies benestants solien convidar el capellà de la parròquia, al secretari de lajuntament, al metge, lapotecari, etc. i les respectives senyores a berenar, que consistia en la degustació de fruites seques com les esmentades, acompanyades de moscatell i vi ranci. Els licors dolços eren molt apreciats: lanís, el Chartreuse, el Benedictine, eren begudes per a les senyores. Eren berenars de conversa plàcida i tolerant, converses discretes i lleugerament picants, sense passar-se. Es coneixien des de feia més de quaranta anys i encara es tractaven de vostè. És per això que crec que el nom de grana de capellà va per aquí, perquè es donava als capellans.
En el cas de les postres de músic, jo crec que els músics itinerants que anaven de poble en poble menjant com podien pels hostals quan estaven afamats demanaven aquesta grana excellent, que llavors era un menjar barat, com a complement de làpat. Quant al nom de grana de capellà, potser és una expressió que té un matís anticlerical i burlesc. Potser també per la seva modèstia, perquè era una fruita seca i era poc propícia a trastorns ventrals, que en la persona dun capellà no hauria estat gaire bé. Els desventrellaments que la fruita poc madura produïa anys enrere a la gent, demostrava que el país no era menjador de fruita, sobretot en els restaurants. La grana de capellà es composa de nous, ametlles i avellanes torrades, figues seques, pinyons, panses i alguna galeta, poques.
La majoria daquestes postres shan esvaït, perquè són cares o perquè han passat a acompanyar els còctels i aperitius. Com a incitants a beure, és normal que es consumeixin, però amb laperitiu treuen la gana i embussen la gargamella.
En els pobles, algun diumenge dhivern a la tarda, les famílies benestants solien convidar el capellà de la parròquia, al secretari de lajuntament, al metge, lapotecari, etc. i les respectives senyores a berenar, que consistia en la degustació de fruites seques com les esmentades, acompanyades de moscatell i vi ranci. Els licors dolços eren molt apreciats: lanís, el Chartreuse, el Benedictine, eren begudes per a les senyores. Eren berenars de conversa plàcida i tolerant, converses discretes i lleugerament picants, sense passar-se. Es coneixien des de feia més de quaranta anys i encara es tractaven de vostè. És per això que crec que el nom de grana de capellà va per aquí, perquè es donava als capellans.