Opinió

Titellaire, un ofici arriscat en el país de la corrupció

Aquesta democràcia espanyola que amb paciència bíblica patim esdevé, cada cop més, una digna astracanada, com la de l’irrepetible Rodolfo Chiquiricuatre a Eurovisió.
Els escàndols de corrupció sacsegen, des de fa anys i panys, els grans partits, sobretot PP i PSOE; àdhuc la família reial en el Cas Noos resulta empastifada i s’allunya d’allò que hauria d’esdevenir paradigma de l’exemplaritat pública. Nogensmenys, tot plegat forma part del nostre paisatge polític quotidià. A més, sembla que la ciutadania resti ja immunitzada; puix és fa difícil pair com la voluntat lliure del poble sobirà hagi penalitzat, en successius comicis, tan poc aquest rosari d’afers tèrbols on el diner públic s’ha evaporat dins el forat negre de la impunitat i la barra a cabassos.
La llista és oceànica; tot i això, a les darreres eleccions generals el partit més votat –encara!– ha estat el de Don Mariano Rajoy, el dels missatges d’ànims al tresorer Bárcenas: “Sé fuerte, Luís”. A Andalusia, malgrat el cas dels ERE i dos presidents autonòmics implicats, Chaves i Griñán, el PSOE continua governant; ara amb la complicitat de Ciutadans, aquell partit taronja que feia de la regeneració la seva carta de presentació.
A Catalunya, després del patètic “No tenim ni cinc” de la impagable Marta Ferrussola, tothom sembla haver oblidat el gran Fèlix Millet; amb una oportuna amnèsia col•lectiva, puix també la repartidora del Cas Palau va anar a dreta i esquerra.
Ara bé, tot plegat no fa ni fred ni calor davant la crua realitat d’uns titellaires posats a la garjola, en un plis plas. Sí! A l’Espanya de l’any 2016 pots anar de cap a la trena per fer titelles!
Com denuncia Amnistia Internacional a la seva web, Alfonso Lázaro de la Fuente i Raúl García Pérez, de la companyia Títeres Desde Abajo, han fet cap a la presó incondicional per exercir el seu dret a la llibertat d’expressió. I no estem parlant dels temps del Cuéntame televisiu.
El passat 5 de febrer representaven, en un teatre madrileny, una obra teatral satírica: “La bruja y Don Cristóbal”; pel que sembla, el contingut d’alguna de les escenes, així com l’aparició d’un cartell esmentant ETA, va alertar el públic assistent, va endegar protestes i la conseqüent denúncia a la policia. Alhora, els escarafalls de la caverna mediàtica també hi van ajudar, perquè tot val per desacreditar l’alcaldessa Manuela Carmena de Podemos, que té la gosadia de governar la capital!
Segurament el contingut de l’obra era poc adient per a un espectacle infantil, però castigar el mal gust o la poca traça escènica amb pena de presó resulta una desproporció de l’alçada d’un campanar. També caldria esmentar la dubtosa qualitat democràtica d’un tribunal gairebé d’excepció com ho és l’Audiència Nacional, una herència directa de l’infame Tribunal de Orden Público del Franquisme
Ara, els perillosos (sic) titellaires estan en llibertat, però amb càrrecs. Estan obligats a presentar-se diàriament al jutjat o comissaria, tenen el passaport retirat i no poden marxar a l’estranger. Els càrrecs són d’enaltiment del terrorisme; la cosa no és d’acudit dolent perquè podrien ser condemnats a penes de 4 anys de presó.
Amnistia Internacional blasma com l’última reforma del Codi Penal a l’any 2015 pot justificar, per l’ambigüitat del redactat d’alguns articles, la flagrant vulneració dels drets a la llibertat d’expressió, d’associació i de reunió.
De manera ben paradoxal, mentre uns titellaires són engarjolats pels tribunals a una velocitat galàctica per temes d’opinió, la senyora Rita Barberà, a l’epicentre del darrer afer de corrupció del PP de València amb l’Operació Taula, resta ben aforada a la Comissió Permanent del Senat.
I és que en el país de la corrupció, ser titellaire implica més risc que robar a cor què vols.