Opinió

Intentant entendre un conflicte, Dia de la Independència a Bòsnia

L’1 de març a Bòsnia es va celebrar el Dia de la Independència. No és com l’11 de setembre de 1714, on només coneixem els fets a través dels textos. En aquesta data es commemora el referèndum que va tenir lloc a la república socialista els dies 29 de febrer i 1 de març de 1992, en què es votava si Bòsnia i Hercegovina (BiH) volia separar-se de la Iugoslàvia socialista que, 10 anys després de la mort de Tito, havia començat a desmembrar-se.
El resultat del referèndum? Primer us he de posar en antecedents. A Bòsnia i Hercegovina, principalment, hi conviuen tres grups ètnics: serbobosnians (ortodoxes), bosnians (musulmans) i bosniocroats (catòlics). És important recordar que a Espanya tant Pepe Rubianes com Manuel Fraga serien etiquetats com a gallecs (catòlics) tot i que s’assemblessin com un ou a una castanya.
L’octubre de 1991, en un rum-rum polític que plantejava continuar a Iugoslàvia, separar-se’n com a estat independent o conformar la Gran Sèrbia, es va crear l’Assemblea del Poble Serbi a BiH amb l’objectiu de protegir els interessos dels serbis. El novembre, aquesta Assemblea va convocar un referèndum només entre els serbobosnians en què va guanyar l’opció de continuar units a Sèrbia i Montenegro. El gener de 1992 l’Assemblea va autoproclamar la Comunitat Sèrbia de BiH, que pretenia incloure els municipis on els serbis eren majoria i aquells on s’havien convertit en minoria després de la II Guerra Mundial. En resposta, i com a recomanació internacional, el govern de Bòsnia va convocar el famós referèndum per ser legitimats i poder declarar-se com a estat independent.
L’1 de març de 1992, El País informava que els partits polítics serbobosnians havien animat a boicotejar aquest referèndum, provocant que en zones de majoria serbobosniana les votacions es realitzessin en cases privades i que observadors internacionals informessin de la presència de serbobosnians armats i d’altres grups que intentaven impedir als votants arribar a les urnes. Tot i que també confirmaven que nombrosos serbobosnians van anar a votar (Rubianes i Fraga, recordeu?).
I el resultat? Amb un 64% o 67% (no acaba d’estar clar) de participació de la població total de BiH, va guanyar el “sí” a la independència amb un 92% o 99% (tampoc està clar). A partir d’aquí: intents d’evitar el conflicte del diplomàtic portuguès José Cutileiro, interessos particulars de diversos països que no ajudaven a posar pau, reconeixement internacional del nou estat de BiH, declaració unilateral d’independència de la República Srpska i guerra.
El conflicte va acabar amb els Acords de Dayton en què ningú va quedar satisfet. BiH va quedar dividida en dues entitats polítiques, basades en les fronteres en què es trobava dividit el territori a l’acabar la guerra: la Federació de Bòsnia i Hercegovina, on s’acumula el gruix de bosnians i bosniocroats, i la República Srpska, majoritàriament ocupada per serbobosnians.
L’1 de març es va celebrar el Dia de la Independència de BiH. A la República Srpska, que treballen en convocar un referèndum per independitzar-se, no. A la Federació hi ha qui ho va fer amb orgull, d’altres passant-hi de puntetes. Pots viure a Sarajevo sense adonar-te de res, però si rasques la superfície et trobes un desbordament de raons i sentiments que et fan incapaç de ser jutge. Intentar entendre és l’única manera d’aprendre i millorar. Entenent es veu que BiH està formada per Antonios, Laies o Agustins i, en lloc d’exclamar en la distància “Quina animalada, els violadors són veïns de les víctimes!” com si es visités un zoològic, sorgeixen comentaris que busquen les mateixes solucions que voldríem per a nosaltres. En l’empatia està la clau.