No fue tu culpa, era una puta, lo hiciste bien
Els antics romans gaudien duns sagnants espectacles de masses com les lluites de gladiadors o les curses de cavalls. Era un elaborat mitjà de control de la plebs per part del poder; alhora, la púrria Es podia desfogar i treure els seus instints més baixos als estadis.
Han passat dos mil anys però els comportaments collectius semblen haver evolucionat molt poc. Allò del pa i circ de la Roma clàssica continua sent una cosa ben actual.
Si analitzem els programes televisiu de major èxit entre els telespectadors, no trobem sèries intelligents, documentals bons o pellícules de qualitat. Els rànquings daudiència són ocupats per vomitius programes dínfima qualitat que només cerquen allò morbós, escandalós i, sobretot, estimular les passions més vergonyoses de lespectador.
En el món del futbol, la incapacitat devolucionar culturalment o moralment respecte daquella patuleia que omplia el Colisseu, també resulta molt inquietant. Els comportaments i càntics racistes, vexatoris i humiliants que es poden percebre en els camps diuen ben poc a favor de la nostra condició humana. Emparats en lanonimat del grup, uns quants descerebrats o infrahumans treuen bilis a cor què vols. I malauradament no són casos aïllats o episòdics. Des de llençar plàtans al mític porter senegalès dels vuitanta Tommy NKono, cosa que feien els simpàtics (sic) Boixos Nois a la darrera banana que va menjar-se Dani Álvez al Madrigal, han passat una pila danys; però els capteniments collectius encara no han superat letapa de la prehistòria.
Durant el passat gener, el seguici de partits entre el Barcelona i lEspanyol ha significat un escàndol considerable i no pas per les evolucions del joc. Uns càntics amb un evident mal gust dirigits a Shakira, la dona de Gerad Piqué, i contra el seu fill (Shakira es una puta i Milan, muérete) van ser corejats a Cornellà. En el partit de tornada de la Copa del Rei, els amables i civilitzats ultres de lanomenada Curva van palesar la seva manca de llums amb unes quantes pancartes per reblar el clau del seu argumentari. Per un costat, la cantant colombiana tornava a ser protagonista: Shakira es de todos; per altra, Pau, tu pie nos señala el camino. Aquí, a part de mostrar una clara incitació a la violència (Pau, porter del club periquito havia tingut un comportament molt antiesportiu trepitjant, expressament, el peu de Messi en el partit danada) aquella tropa de prehomínids mostrava una nulla creativitat. Simplement, havien copiat la famosa pancarta dels Ultra Sur del Madrid amb el dit a lull de Mourinho a Tito Vilanova.
Dissortadament, aquests penosos exemples no són excepcionals ni els més greus, la qual cosa palesa que la maduresa de la nostra societat encara resulta una assignatura pendent.
El mes de maig de 2013, el golejador Rubén Castro, la figura estellar del Real Betis Balompié, era detingut pels carrers de Sevilla acusat de maltractar amb cops de puny i bufetades la seva parella. El cas és que hi ha oberta una causa penal contra aquest jugador amb petició de pena de presó per la Fiscalia. Tanmateix, els ultres del Betis ja han donat el seu veredicte: Rubén Castro, alé, no fue tu culpa, era una puta, lo hiciste bien. Els càntics proferits al Benito Villamarín el dia 8 de febrer de 2015 no requereixen cap interpretació; una fefaent apologia de la violència masclista.
Lentranyable TVE dels anys setanta, aquella del blanc i negre amb la carta de ajuste va emetre una campanya per fomentar el civisme al futbol. Les imatges eren simpàtiques i eloqüents. Un pare de família esdevé un troglodita a les grades i aquelles imatges de mal educat arriben al gran públic; en el transport públic tothom sel mira inquisitivament. Ell resta tot capcot mentre el seu fill li etziba: ¡Qué bochorno, papi!.
Caldria recuperar aquella cívica campanya Contamos contigo per apartar per sempre dels camps de futbol els blasmables comportaments, més escaients dels amfiteatres de lImperi Romà que duna societat del segle XXI.
Han passat dos mil anys però els comportaments collectius semblen haver evolucionat molt poc. Allò del pa i circ de la Roma clàssica continua sent una cosa ben actual.
Si analitzem els programes televisiu de major èxit entre els telespectadors, no trobem sèries intelligents, documentals bons o pellícules de qualitat. Els rànquings daudiència són ocupats per vomitius programes dínfima qualitat que només cerquen allò morbós, escandalós i, sobretot, estimular les passions més vergonyoses de lespectador.
En el món del futbol, la incapacitat devolucionar culturalment o moralment respecte daquella patuleia que omplia el Colisseu, també resulta molt inquietant. Els comportaments i càntics racistes, vexatoris i humiliants que es poden percebre en els camps diuen ben poc a favor de la nostra condició humana. Emparats en lanonimat del grup, uns quants descerebrats o infrahumans treuen bilis a cor què vols. I malauradament no són casos aïllats o episòdics. Des de llençar plàtans al mític porter senegalès dels vuitanta Tommy NKono, cosa que feien els simpàtics (sic) Boixos Nois a la darrera banana que va menjar-se Dani Álvez al Madrigal, han passat una pila danys; però els capteniments collectius encara no han superat letapa de la prehistòria.
Durant el passat gener, el seguici de partits entre el Barcelona i lEspanyol ha significat un escàndol considerable i no pas per les evolucions del joc. Uns càntics amb un evident mal gust dirigits a Shakira, la dona de Gerad Piqué, i contra el seu fill (Shakira es una puta i Milan, muérete) van ser corejats a Cornellà. En el partit de tornada de la Copa del Rei, els amables i civilitzats ultres de lanomenada Curva van palesar la seva manca de llums amb unes quantes pancartes per reblar el clau del seu argumentari. Per un costat, la cantant colombiana tornava a ser protagonista: Shakira es de todos; per altra, Pau, tu pie nos señala el camino. Aquí, a part de mostrar una clara incitació a la violència (Pau, porter del club periquito havia tingut un comportament molt antiesportiu trepitjant, expressament, el peu de Messi en el partit danada) aquella tropa de prehomínids mostrava una nulla creativitat. Simplement, havien copiat la famosa pancarta dels Ultra Sur del Madrid amb el dit a lull de Mourinho a Tito Vilanova.
Dissortadament, aquests penosos exemples no són excepcionals ni els més greus, la qual cosa palesa que la maduresa de la nostra societat encara resulta una assignatura pendent.
El mes de maig de 2013, el golejador Rubén Castro, la figura estellar del Real Betis Balompié, era detingut pels carrers de Sevilla acusat de maltractar amb cops de puny i bufetades la seva parella. El cas és que hi ha oberta una causa penal contra aquest jugador amb petició de pena de presó per la Fiscalia. Tanmateix, els ultres del Betis ja han donat el seu veredicte: Rubén Castro, alé, no fue tu culpa, era una puta, lo hiciste bien. Els càntics proferits al Benito Villamarín el dia 8 de febrer de 2015 no requereixen cap interpretació; una fefaent apologia de la violència masclista.
Lentranyable TVE dels anys setanta, aquella del blanc i negre amb la carta de ajuste va emetre una campanya per fomentar el civisme al futbol. Les imatges eren simpàtiques i eloqüents. Un pare de família esdevé un troglodita a les grades i aquelles imatges de mal educat arriben al gran públic; en el transport públic tothom sel mira inquisitivament. Ell resta tot capcot mentre el seu fill li etziba: ¡Qué bochorno, papi!.
Caldria recuperar aquella cívica campanya Contamos contigo per apartar per sempre dels camps de futbol els blasmables comportaments, més escaients dels amfiteatres de lImperi Romà que duna societat del segle XXI.