Je suis Charlie Hebdo, axioma del cinisme doccident
La carnisseria a la redacció de Charlie Hebdo i en un mercat jueu de París ha colpit pregonament milions de persones, que van protagonitzar una impressionant manifestació que va resultar històrica.
Per fugir de les simplificacions, tan còmodes per als poderosos i llurs acòlits mediàtics, caldria recordar-nos que les primeres grans víctimes daquests fanàtics islamistes són la població musulmana de lIraq, Síria... Però, és clar, no són blancs, ni europeus, ni occidentals. Un acudit de Ferreres, ninotaire de referència del Periódico de Catalunya, ja qüestionava el passat 15 de gener tantes llàgrimes de cocodril en la protesta multitudinària del diumenge anterior: dos alienígenes observen des de la seva nau espacial el nostre planeta amb uns potents telescopis. El primer comenta: No tho creuràs. El terrorisme jihadista mata dues mil persones a lÀfrica i disset a Europa, i el que omple tots els informatius és el que ha passat a Europa. La breu resposta del segon palesa el galàctic desvergonyiment del nostre món occidental: Quan els de lÀfrica omplin la tanca de Melilla sí que seran notícia.
Ara, amb una barra de magnitud astronòmica sorgeixen un estol de dirigents hipòcrites exercint de cavallers de la llibertat dexpressió, els noms dels quals tenim tots ben presents. Polítics que ens impedeixen decidir el nostre futur nacional alhora somplen la boca de llibertat i de respecte dels valors, aprofitant-se duna opinió pública molt sensibilitzada arran dels esgarrifosos atemptats.
La meva pregunta és: qui surt realment guanyant amb aquests actes de terrorisme? Tal volta, com argumenta el genial Manuel Delgado, antropòleg i expert en moviments socials, resulta molt gratificant ser sempre els bons de la història; alhora resulta força útil que hi hagi uns dolents molt dolents.
Lassassinat cruel duns periodistes esdevé la coartada de la mesquinesa duna colla de polítics que no tenen cap mania en fer pactes i acords amb Aràbia, el lloc on sorigina el salafisme, la branca més radical del polièdric univers islàmic. Ni fan cap fàstic als petrodòlars de Qatar, un dels llocs de finançament daquesta caterva de brètols que tenen de fidels islàmics el que jo tinc de James Bond.
Enmig del previsible allau danàlisis esbiaixades, amanides amb sal gruixuda de croada medieval, mha sorprès de manera reconfortant el testimoni de Tomàs Alcoverro; ell és un veterà periodista de La Vanguardia que viu a Beirut des dels anys setanta. Poques hores després del sagnant episodi de Charlie Hebdo, a RAC 1 va tenir la gosadia de ser políticament incorrecte i va obviar el discurs maniqueu dominant. Segons el seu parer dhome expert i documentat, laliment daquests fanàtics ha estat lerrònia política exterior de França, els Estats Units i Occident en conjunt. Va començar parlant de la invasió de lIraq de lany 2003; després recordava els interessos econòmics al voltant de Qatar i lAràbia Saudita.
La tesi dAlcoverro va remetrem a la denúncia del conegut escriptor i restaurador iraquià Pius Alibek. La xerrada que va impartir als alumnes de batxillerat de lIES Cambrils ja fa una pila danys va ser premonitòria: el pretès alliberament de dictadures militars laiques només ha empitjorat les condicions de vida i la dignitat de les poblacions daquests països. Una mostra, les minories cristianes millenàries de lIraq i Síria, com altres minories, respectades pels dictadors Saddam Hussein i Bashar al-Asad, han estat delmades amb laparició del califat islàmic. Vostè, lector crític, recorda cap manifestació de masses? Doncs jo tampoc!
En els estudis de Ciències Religioses vaig gaudir de les classes una professora dislam, la doctora Maria Mercè Viladrich, del Departament de Filologia Semítica de la Universitat de Barcelona. El seu mestratge em va vacunar de les còmodes simplificacions eurocèntriques. Abans, el viatge a Terra Santa amb els de lAssociació Bíblica Catalana i el mític mossèn Joan Aragonès de Mont-roig del Camp lany 1993, el de la històrica encaixada entre Arafat i Rabin, ja mhavia obert els ull i vaig començar a desconfiar força de les esbiaixades informacions que ens arriben del Pròxim Orient.
Lestiu de 2006, quan Israel va arrasar el Líban amb lexcusa del segrest duns soldats per part de Hezbollah, entrevistava des de Ràdio Falset a Joan M. Vernet, un venerable salesià del Masroig resident a Jerusalem des de fa molts anys... Es va despatxar a gust amb la política criminal de lestat hebreu, tolerada i beneïda pels Estats Unit i Europa; va parlar de Gaza, el camp de concentració més gran de la terra.
Per reblar el clau i posar en solfa tanta autocomplaença, val la pena que us llegiu larticle dun periodista xilè, publicat al mitjà digital Tu Voz.* Mel va fer arribar una antiga alumna, lAdriana, que també practica el sa esport de posar el dit a lull i des daquí li agraeixo el detall. Lautor, José Antonio Gutiérrez Dantón, argumenta sense pèls a la llengua per què no combrega amb laxioma dominant Je suis Charlie: Tampoco puedo ver con buenos ojos estas caricaturas y sus textos ofensivos, cuando los árabes son uno de los sectores más marginados, empobrecidos y explotados de la sociedad francesa, que han recibido históricamente un trato brutal: no se me olvida que en el metro de París, a comienzos de los 60, la policía masacró a palos a 200 argelinos por demandar el fin de la ocupación francesa de su país, que ya había dejado un saldo estimado de un millón de incivilizados árabes muertos.
Des de la repugnància més radical a qualsevol acte de terrorisme, prefereixo destacar altres referents de la llibertat dexpressió, com la periodista russa Anna Politkovskaya, una dona valerosa, crítica implacable contra les polítiques dictatorials de Putin i dels abusos de les tropes russes a Txetxènia. Va ser assassinada a trets el 7 doctubre de lany 2006 i encara és hora de saber qui hi havia darrere dels botxins. Alhora simpatitzo amb la causa de José Couso, el càmera de Tele5, víctima dun crim de guerra a Bagdad; el 3 dabril del 2003 un tanc dels Estats Units va disparar contra lhotel Palestina, on estava filmant el reporter gràfic. La família mai ha tingut el suport del govern espanyol per portar a judici els soldats responsables dels fets.
I una darrera pregunta: on eren aleshores molts dels farisaics dirigents que shan passejat ufanosos per París en aquell històric diumenge de gener?
* http://www.biobiochile.cl/2015/01/08/yo-no-soy-charlie.shtml. Us aconsello llegir tot el contingut de larticle, que té un títol ben explícit i incòmode: Yo no soy Charlie
AIXÒ FORMA PART DE LARTICLE??????? Dispensa que mhagi allargat, el tema sempre mha interessat molt i quan has visitat aquests països thi sents duna manera o altra molt vinculat.
Per fugir de les simplificacions, tan còmodes per als poderosos i llurs acòlits mediàtics, caldria recordar-nos que les primeres grans víctimes daquests fanàtics islamistes són la població musulmana de lIraq, Síria... Però, és clar, no són blancs, ni europeus, ni occidentals. Un acudit de Ferreres, ninotaire de referència del Periódico de Catalunya, ja qüestionava el passat 15 de gener tantes llàgrimes de cocodril en la protesta multitudinària del diumenge anterior: dos alienígenes observen des de la seva nau espacial el nostre planeta amb uns potents telescopis. El primer comenta: No tho creuràs. El terrorisme jihadista mata dues mil persones a lÀfrica i disset a Europa, i el que omple tots els informatius és el que ha passat a Europa. La breu resposta del segon palesa el galàctic desvergonyiment del nostre món occidental: Quan els de lÀfrica omplin la tanca de Melilla sí que seran notícia.
Ara, amb una barra de magnitud astronòmica sorgeixen un estol de dirigents hipòcrites exercint de cavallers de la llibertat dexpressió, els noms dels quals tenim tots ben presents. Polítics que ens impedeixen decidir el nostre futur nacional alhora somplen la boca de llibertat i de respecte dels valors, aprofitant-se duna opinió pública molt sensibilitzada arran dels esgarrifosos atemptats.
La meva pregunta és: qui surt realment guanyant amb aquests actes de terrorisme? Tal volta, com argumenta el genial Manuel Delgado, antropòleg i expert en moviments socials, resulta molt gratificant ser sempre els bons de la història; alhora resulta força útil que hi hagi uns dolents molt dolents.
Lassassinat cruel duns periodistes esdevé la coartada de la mesquinesa duna colla de polítics que no tenen cap mania en fer pactes i acords amb Aràbia, el lloc on sorigina el salafisme, la branca més radical del polièdric univers islàmic. Ni fan cap fàstic als petrodòlars de Qatar, un dels llocs de finançament daquesta caterva de brètols que tenen de fidels islàmics el que jo tinc de James Bond.
Enmig del previsible allau danàlisis esbiaixades, amanides amb sal gruixuda de croada medieval, mha sorprès de manera reconfortant el testimoni de Tomàs Alcoverro; ell és un veterà periodista de La Vanguardia que viu a Beirut des dels anys setanta. Poques hores després del sagnant episodi de Charlie Hebdo, a RAC 1 va tenir la gosadia de ser políticament incorrecte i va obviar el discurs maniqueu dominant. Segons el seu parer dhome expert i documentat, laliment daquests fanàtics ha estat lerrònia política exterior de França, els Estats Units i Occident en conjunt. Va començar parlant de la invasió de lIraq de lany 2003; després recordava els interessos econòmics al voltant de Qatar i lAràbia Saudita.
La tesi dAlcoverro va remetrem a la denúncia del conegut escriptor i restaurador iraquià Pius Alibek. La xerrada que va impartir als alumnes de batxillerat de lIES Cambrils ja fa una pila danys va ser premonitòria: el pretès alliberament de dictadures militars laiques només ha empitjorat les condicions de vida i la dignitat de les poblacions daquests països. Una mostra, les minories cristianes millenàries de lIraq i Síria, com altres minories, respectades pels dictadors Saddam Hussein i Bashar al-Asad, han estat delmades amb laparició del califat islàmic. Vostè, lector crític, recorda cap manifestació de masses? Doncs jo tampoc!
En els estudis de Ciències Religioses vaig gaudir de les classes una professora dislam, la doctora Maria Mercè Viladrich, del Departament de Filologia Semítica de la Universitat de Barcelona. El seu mestratge em va vacunar de les còmodes simplificacions eurocèntriques. Abans, el viatge a Terra Santa amb els de lAssociació Bíblica Catalana i el mític mossèn Joan Aragonès de Mont-roig del Camp lany 1993, el de la històrica encaixada entre Arafat i Rabin, ja mhavia obert els ull i vaig començar a desconfiar força de les esbiaixades informacions que ens arriben del Pròxim Orient.
Lestiu de 2006, quan Israel va arrasar el Líban amb lexcusa del segrest duns soldats per part de Hezbollah, entrevistava des de Ràdio Falset a Joan M. Vernet, un venerable salesià del Masroig resident a Jerusalem des de fa molts anys... Es va despatxar a gust amb la política criminal de lestat hebreu, tolerada i beneïda pels Estats Unit i Europa; va parlar de Gaza, el camp de concentració més gran de la terra.
Per reblar el clau i posar en solfa tanta autocomplaença, val la pena que us llegiu larticle dun periodista xilè, publicat al mitjà digital Tu Voz.* Mel va fer arribar una antiga alumna, lAdriana, que també practica el sa esport de posar el dit a lull i des daquí li agraeixo el detall. Lautor, José Antonio Gutiérrez Dantón, argumenta sense pèls a la llengua per què no combrega amb laxioma dominant Je suis Charlie: Tampoco puedo ver con buenos ojos estas caricaturas y sus textos ofensivos, cuando los árabes son uno de los sectores más marginados, empobrecidos y explotados de la sociedad francesa, que han recibido históricamente un trato brutal: no se me olvida que en el metro de París, a comienzos de los 60, la policía masacró a palos a 200 argelinos por demandar el fin de la ocupación francesa de su país, que ya había dejado un saldo estimado de un millón de incivilizados árabes muertos.
Des de la repugnància més radical a qualsevol acte de terrorisme, prefereixo destacar altres referents de la llibertat dexpressió, com la periodista russa Anna Politkovskaya, una dona valerosa, crítica implacable contra les polítiques dictatorials de Putin i dels abusos de les tropes russes a Txetxènia. Va ser assassinada a trets el 7 doctubre de lany 2006 i encara és hora de saber qui hi havia darrere dels botxins. Alhora simpatitzo amb la causa de José Couso, el càmera de Tele5, víctima dun crim de guerra a Bagdad; el 3 dabril del 2003 un tanc dels Estats Units va disparar contra lhotel Palestina, on estava filmant el reporter gràfic. La família mai ha tingut el suport del govern espanyol per portar a judici els soldats responsables dels fets.
I una darrera pregunta: on eren aleshores molts dels farisaics dirigents que shan passejat ufanosos per París en aquell històric diumenge de gener?
* http://www.biobiochile.cl/2015/01/08/yo-no-soy-charlie.shtml. Us aconsello llegir tot el contingut de larticle, que té un títol ben explícit i incòmode: Yo no soy Charlie
AIXÒ FORMA PART DE LARTICLE??????? Dispensa que mhagi allargat, el tema sempre mha interessat molt i quan has visitat aquests països thi sents duna manera o altra molt vinculat.