Vedrun@s http://www.vidalibarraq.cat/
Fa uns mesos vaig rebre per Facebook el missatge duna companya de classe que volia organitzar una trobada dantics alumnes del collegi Vedruna. No va passar gaire temps a ser afegit a un grup de Whatsapp. El grup es va animar molt ràpidament i va arribar a tenir més de 70 participants. Les xarxes socials van permetre organitzar, el passat 17 de gener, amb gran èxit, un sopar de germanor amb la participació duna quarantena dalumnes dels vuitanta que formaven les classes A i B de la meva promoció.
He de confessar que guardo molts bons records del meu pas per lantic collegi Vedruna i sobretot dels meus companys de classe. La promoció del 74 va ser la primera a ser mixta a les Monges. Això es va traduir en una proporció desigual de nois i noies, que als últims cursos encara es va fer més notable. La gran majoria vam compartir classe des de preescolar fins a vuitè dEGB, començant amb la germana Josefa i acabant amb el professor Francesc i la germana Maria-Antònia Gilibets. Crec que el fet dhaver estudiat tant de temps junts va generar unes vinculacions de grup que no es poden escriure amb paraules sinó només amb sentiments. El grup de Whatsapp va permetre un retrobament virtual de molts de nosaltres i va ser el caldo de cultiu previ a la celebració dun sopar de germanor molt especial que ens unia de nou, després de 26 anys dhaver deixat aquesta escola.
Previ al sopar, la direcció de lactual collegi Vidal i Barraquer ens va acompanyar a veure lantic Vedruna per dins. Va ser un autèntic retorn al passat, un exercici de memòria en què volia constatar si encara existia tot allò que havia format part de la meva vida durant tants anys. Entrant per la porteria del darrere vam veure les sales que ocupaven lantiga biblioteca, allí hi recordo la germana Saumell, que feia de bibliotecària. Era una dona força gran, amb ulleres i cabells foscos rinxolats. Des dun petit escriptori de fusta regia, amb mà de ferro, aquelles dues sales farcides de llibres on sovint anàvem a fer treballs. Les escales de fusta i rajola annexes que pujaven al menjador estaven igual, des dallí fèiem cap a la classe de pretecnologia de la Vives i al laboratori de ciències. Les sales de pàrvuls de la primera planta no havien canviat gaire, eren les que donaven al pati de terra rugós on més dun cop mhi havia deixat els genolls. En aquelles classes, per celebrar Santa Joaquima, les monges preparaven el Tang dins unes olles gegants, un refresc fresquet a base de polvos que feia les nostres delícies. Amb sorpresa, vaig veure a les parets de les aules els penjadors on deixàvem les nostres jaquetes, potser una mica més envellits però encara al mateix lloc. A la planta superior, amb la incorporació de noves línies, shavien construït aules en el lloc que ocupava la capella i lantiga sala dactes, aquesta última, escenari de moltes projeccions de cinema i representacions de pastorets. A ledifici central, envoltat de patis, tot estava gairebé igual. Vam entrar de nou a la classe de la germana Valerosa i a la classe de la germana Pimpolla, Maria Aixalà; allí vam cursar de primer a vuitè. Els patis també estaven igual, encara recordo que al camp de futbol van haver daixecar una paret de totxo per esmorteir les xutades a porteria dels nostres intensos partits de futbol.
Va ser un dia molt especial que recordaré sempre. A alguns dels meus companys no els havia vist des daleshores, em va fer molta illusió retrobar-los i constatar que malgrat el pas dels anys som les mateixes persones que vam estudiar junts, això sí, més grans i madurs, la majoria casats, alguns divorciats o solters, pares de criatures. Després de sopar, amb la ballaruga van sorgir espontàniament aquells càntics de grup com el Som gent pacífica i no ens agrada cridar, Vella xiruca i per acabar un És lhora dels adéus. En rotllana, agafats de les mans i cantant amb tota lànima vaig sentir, tal com us deia més amunt, que formava part daquell grup i que lescola ens havia unit com a tals per tota la vida, en aquell moment vaig sentir una satisfacció enorme. Ben segur ens tornarem a retrobar ben aviat, els vedrunes del 74 no nhan tingut prou i en volen més!
He de confessar que guardo molts bons records del meu pas per lantic collegi Vedruna i sobretot dels meus companys de classe. La promoció del 74 va ser la primera a ser mixta a les Monges. Això es va traduir en una proporció desigual de nois i noies, que als últims cursos encara es va fer més notable. La gran majoria vam compartir classe des de preescolar fins a vuitè dEGB, començant amb la germana Josefa i acabant amb el professor Francesc i la germana Maria-Antònia Gilibets. Crec que el fet dhaver estudiat tant de temps junts va generar unes vinculacions de grup que no es poden escriure amb paraules sinó només amb sentiments. El grup de Whatsapp va permetre un retrobament virtual de molts de nosaltres i va ser el caldo de cultiu previ a la celebració dun sopar de germanor molt especial que ens unia de nou, després de 26 anys dhaver deixat aquesta escola.
Previ al sopar, la direcció de lactual collegi Vidal i Barraquer ens va acompanyar a veure lantic Vedruna per dins. Va ser un autèntic retorn al passat, un exercici de memòria en què volia constatar si encara existia tot allò que havia format part de la meva vida durant tants anys. Entrant per la porteria del darrere vam veure les sales que ocupaven lantiga biblioteca, allí hi recordo la germana Saumell, que feia de bibliotecària. Era una dona força gran, amb ulleres i cabells foscos rinxolats. Des dun petit escriptori de fusta regia, amb mà de ferro, aquelles dues sales farcides de llibres on sovint anàvem a fer treballs. Les escales de fusta i rajola annexes que pujaven al menjador estaven igual, des dallí fèiem cap a la classe de pretecnologia de la Vives i al laboratori de ciències. Les sales de pàrvuls de la primera planta no havien canviat gaire, eren les que donaven al pati de terra rugós on més dun cop mhi havia deixat els genolls. En aquelles classes, per celebrar Santa Joaquima, les monges preparaven el Tang dins unes olles gegants, un refresc fresquet a base de polvos que feia les nostres delícies. Amb sorpresa, vaig veure a les parets de les aules els penjadors on deixàvem les nostres jaquetes, potser una mica més envellits però encara al mateix lloc. A la planta superior, amb la incorporació de noves línies, shavien construït aules en el lloc que ocupava la capella i lantiga sala dactes, aquesta última, escenari de moltes projeccions de cinema i representacions de pastorets. A ledifici central, envoltat de patis, tot estava gairebé igual. Vam entrar de nou a la classe de la germana Valerosa i a la classe de la germana Pimpolla, Maria Aixalà; allí vam cursar de primer a vuitè. Els patis també estaven igual, encara recordo que al camp de futbol van haver daixecar una paret de totxo per esmorteir les xutades a porteria dels nostres intensos partits de futbol.
Va ser un dia molt especial que recordaré sempre. A alguns dels meus companys no els havia vist des daleshores, em va fer molta illusió retrobar-los i constatar que malgrat el pas dels anys som les mateixes persones que vam estudiar junts, això sí, més grans i madurs, la majoria casats, alguns divorciats o solters, pares de criatures. Després de sopar, amb la ballaruga van sorgir espontàniament aquells càntics de grup com el Som gent pacífica i no ens agrada cridar, Vella xiruca i per acabar un És lhora dels adéus. En rotllana, agafats de les mans i cantant amb tota lànima vaig sentir, tal com us deia més amunt, que formava part daquell grup i que lescola ens havia unit com a tals per tota la vida, en aquell moment vaig sentir una satisfacció enorme. Ben segur ens tornarem a retrobar ben aviat, els vedrunes del 74 no nhan tingut prou i en volen més!