Al mal temps bona cara
Fa anys, si ens parlaven de mobilitat laboral ens sonava a xinès. Nosaltres érem de poble i procuràvem treballar al poble; de fet si algú tenia feina a Reus o a Tarragona sens feia tota una muntanya, i si era algú proper sempre pensàvem que era un pal.
El pal fa dies que reparteix llenya per a molts, les coses han canviat amb escreix, ja no lliguem els gossos amb llonganisses pel carrer. Érem així els catalans? Bé ara fins i tot els polítics parlen de la mobilitat laboral i de fet ens conviden que marxem a fer fortuna a laltra punta de món o a prendre pel sac però lluny, així tenen menys maldecaps.
En el meu cas, he estat voltant una mica, treballant aquí i allà, i reconec que viure a tocar de la feina és un luxe i si és al teu poble és un regal. Però, ai las, la vida és el que passa al teu costat i que tu has danar a buscar per no perdre pistonada.
Lhoteleria, tot i ser un sector que en relació als altres aguanta lenvestida, està també tocat, no ens anem a enganyar a aquestes alçades, sobretot pel tema laboral. Aquí a la costa la professionalitat o el que és el mateix, el professional format sigui per lexperiència dels anys o per la part acadèmica, percentualment brilla per la seva absència.
Estic segur que les condicions laborals, horaris, sou, etc. són una peça fonamental per analitzar tot aquesta manca de personal format, sobretot a la part de la sala, però sobretot està lligat al poc reconeixement que té lofici. Una frase que és present a limaginari popular és la de portar plats ho pot fer qualsevol. Clar amb aquest pensament no farem res de profit.
No vull obrir lolla dels trons, sobretot perquè lempresari, avui, té molt més poder que ahir, perquè els drets dels treballadors han estat esborrats per unes reformes laborals i decrets lleis i perquè un lloc de treball avui és un bé preuat; què dic un bé preuat! és millor que si et toqués la grossa.
Això implica que no és el moment, el treballador a dia davui fa muts i a la gàbia, i suporta el que fa uns anys seria impensable. La precarietat és latent i laprofitament per part dun sector de lempresariat queda palès en qualsevol conversa de cafè.
Ara fa un temps que tinc una situació de mobilitat laboral, en el meu cas per iniciativa pròpia, content i a gust. Però això mha donat peu a conèixer moltes persones que diàriament recorren llargues distàncies per tenir una feina; de fet passen quasi mitja jornada laboral al tren o daltres vehicles.
Molts dies coincideixo amb un antic company de feina que va a buscar-se les garrofes a Barcelona, perquè necessita treballar tot lany. Lestacionalitat del nostre sector abans es podia combinar amb alguna feineta o marxant a fer la temporada a la zona desquí o si un és jove pot reduir les despeses perquè viu amb la família, que li posa sostre i plat a taula. Però algú amb família i que ha de fer front a hipoteques i altres pactes amb el diable, és complicat amb un sou cada cop més baix.
Bé, però, com començàvem aquest escrit, al mal temps bona cara, i fica-hi el cul, no hi ha més. Un sha de buscar les garrofes i ha de fer el que sescaigui, així que endavant, companys, anem aquí i allà a cercar feina, fem les Amèriques per guanyar calerons i qui tingui sort que treballi a tocar de casa, però siguem conscients, catalans, catalanes, que una bona feina és com si et toqués la grossa, i més si et fa gran la bossa!
El pal fa dies que reparteix llenya per a molts, les coses han canviat amb escreix, ja no lliguem els gossos amb llonganisses pel carrer. Érem així els catalans? Bé ara fins i tot els polítics parlen de la mobilitat laboral i de fet ens conviden que marxem a fer fortuna a laltra punta de món o a prendre pel sac però lluny, així tenen menys maldecaps.
En el meu cas, he estat voltant una mica, treballant aquí i allà, i reconec que viure a tocar de la feina és un luxe i si és al teu poble és un regal. Però, ai las, la vida és el que passa al teu costat i que tu has danar a buscar per no perdre pistonada.
Lhoteleria, tot i ser un sector que en relació als altres aguanta lenvestida, està també tocat, no ens anem a enganyar a aquestes alçades, sobretot pel tema laboral. Aquí a la costa la professionalitat o el que és el mateix, el professional format sigui per lexperiència dels anys o per la part acadèmica, percentualment brilla per la seva absència.
Estic segur que les condicions laborals, horaris, sou, etc. són una peça fonamental per analitzar tot aquesta manca de personal format, sobretot a la part de la sala, però sobretot està lligat al poc reconeixement que té lofici. Una frase que és present a limaginari popular és la de portar plats ho pot fer qualsevol. Clar amb aquest pensament no farem res de profit.
No vull obrir lolla dels trons, sobretot perquè lempresari, avui, té molt més poder que ahir, perquè els drets dels treballadors han estat esborrats per unes reformes laborals i decrets lleis i perquè un lloc de treball avui és un bé preuat; què dic un bé preuat! és millor que si et toqués la grossa.
Això implica que no és el moment, el treballador a dia davui fa muts i a la gàbia, i suporta el que fa uns anys seria impensable. La precarietat és latent i laprofitament per part dun sector de lempresariat queda palès en qualsevol conversa de cafè.
Ara fa un temps que tinc una situació de mobilitat laboral, en el meu cas per iniciativa pròpia, content i a gust. Però això mha donat peu a conèixer moltes persones que diàriament recorren llargues distàncies per tenir una feina; de fet passen quasi mitja jornada laboral al tren o daltres vehicles.
Molts dies coincideixo amb un antic company de feina que va a buscar-se les garrofes a Barcelona, perquè necessita treballar tot lany. Lestacionalitat del nostre sector abans es podia combinar amb alguna feineta o marxant a fer la temporada a la zona desquí o si un és jove pot reduir les despeses perquè viu amb la família, que li posa sostre i plat a taula. Però algú amb família i que ha de fer front a hipoteques i altres pactes amb el diable, és complicat amb un sou cada cop més baix.
Bé, però, com començàvem aquest escrit, al mal temps bona cara, i fica-hi el cul, no hi ha més. Un sha de buscar les garrofes i ha de fer el que sescaigui, així que endavant, companys, anem aquí i allà a cercar feina, fem les Amèriques per guanyar calerons i qui tingui sort que treballi a tocar de casa, però siguem conscients, catalans, catalanes, que una bona feina és com si et toqués la grossa, i més si et fa gran la bossa!