César Ritz, cèsar de lhostaleria moderna (I)
El dia 14 de juliol del 1976, les agències de notícies de tot el món donaven la següent notícia: Charles Ritz, president de la cadena dhotels que porta el seu nom, ha mort a París als 84 anys dedat. Amb la seva mort es tanca una etapa molt important de la història de lhostaleria mundial, creada pel seu pare a principis de segle.
Però qui eren els Ritz? César Ritz va néixer al poble de Niederwald, cantó de Valais Suïssa, lany 1850. Era el tretzè fill duna família de pastors. El petit César es cuidava de pasturar ovelles per les fredes muntanyes del seu poble. Als 12 anys el van enviar a Sion, capital del cantó, a estudiar matemàtiques i francès (al seu poble només es parlava való) però als 3 anys el seu pare, en veure que no prosperava en els estudis, va decidir posar-lo a treballar com a mosso de menjador a lhotel Trois Corones de Brieg. Poc temps va treballar en aquest hotel, ja que lamo el va acomiadar amb aquestes paraules: No faràs mai res en el món de lhostaleria, per a això es necessita una disposició que tu no tens. César va tornar a guardar el ramat de xais de la seva família, però en el seu interior es deia que el seu món no era aquest. Li agradava la relació humana i volia conèixer, tenir-la i viure-la. Va marxar de casa seva i es va llogar de criat al seminari de Brieg i va arribar a sagristà. Però al ja adolescent César Ritz tampoc li agradava ni estava satisfet de la vida que portava al seminari. Un bon dia va tenir notícies de lExposició Internacional de París i sense pensar-sho en un moment es va dirigir a la capital de França.
A lescola on va anar de petit a Sion va aprendre una mica de francès, anglès i alemany, i amb aquests petits coneixements va anar a demanar feina, pensant ja que es necessitarien cambrers que coneguessin idiomes davant la quantitat destrangers que es desplaçarien a París amb motiu de lexposició. I en efecte va trobar feina a lhotel La Fidelité, un hotel de baixa categoria i petit. La feina que li van donar era fregar el terra i pujar maletes. Poc satisfet daquesta feina, va entrar a un restaurant per a obrers i de preu únic com a cambrer. Poc temps després, va entrar a un altre restaurant de baixa categoria com a cap de menjador.
Amb totes aquestes experiències, Ritz va pensar que aquesta feina era la que li agradava, i aquest seria el seu ofici. Va pensar que el principal de tot era tractar amb bona clientela, amb gent de diners, o valia més deixar-ho.
Traçat ja el seu camí, i amb aquesta idea al seu interior, va deixar la feina de cap de menjador i va entrar a treballar al millor restaurant de París daquells temps, Chez Voisin, però com a rentaplats. Valia la pena treballar en aquell restaurant on hi anava tota laristocràcia europea. Allà podia veure i saber què volia la clientela del món. El refinament en els menjars i el beure, la delicadesa i pulcritud dels cambrers, era la tònica diària. Allà començaria a formar-se i a concebre idees que més tard posaria en pràctica. En aquesta època va néixer el seu lema al qual va ser fidel tota la vida: El client sempre té la raó.
Però qui eren els Ritz? César Ritz va néixer al poble de Niederwald, cantó de Valais Suïssa, lany 1850. Era el tretzè fill duna família de pastors. El petit César es cuidava de pasturar ovelles per les fredes muntanyes del seu poble. Als 12 anys el van enviar a Sion, capital del cantó, a estudiar matemàtiques i francès (al seu poble només es parlava való) però als 3 anys el seu pare, en veure que no prosperava en els estudis, va decidir posar-lo a treballar com a mosso de menjador a lhotel Trois Corones de Brieg. Poc temps va treballar en aquest hotel, ja que lamo el va acomiadar amb aquestes paraules: No faràs mai res en el món de lhostaleria, per a això es necessita una disposició que tu no tens. César va tornar a guardar el ramat de xais de la seva família, però en el seu interior es deia que el seu món no era aquest. Li agradava la relació humana i volia conèixer, tenir-la i viure-la. Va marxar de casa seva i es va llogar de criat al seminari de Brieg i va arribar a sagristà. Però al ja adolescent César Ritz tampoc li agradava ni estava satisfet de la vida que portava al seminari. Un bon dia va tenir notícies de lExposició Internacional de París i sense pensar-sho en un moment es va dirigir a la capital de França.
A lescola on va anar de petit a Sion va aprendre una mica de francès, anglès i alemany, i amb aquests petits coneixements va anar a demanar feina, pensant ja que es necessitarien cambrers que coneguessin idiomes davant la quantitat destrangers que es desplaçarien a París amb motiu de lexposició. I en efecte va trobar feina a lhotel La Fidelité, un hotel de baixa categoria i petit. La feina que li van donar era fregar el terra i pujar maletes. Poc satisfet daquesta feina, va entrar a un restaurant per a obrers i de preu únic com a cambrer. Poc temps després, va entrar a un altre restaurant de baixa categoria com a cap de menjador.
Amb totes aquestes experiències, Ritz va pensar que aquesta feina era la que li agradava, i aquest seria el seu ofici. Va pensar que el principal de tot era tractar amb bona clientela, amb gent de diners, o valia més deixar-ho.
Traçat ja el seu camí, i amb aquesta idea al seu interior, va deixar la feina de cap de menjador i va entrar a treballar al millor restaurant de París daquells temps, Chez Voisin, però com a rentaplats. Valia la pena treballar en aquell restaurant on hi anava tota laristocràcia europea. Allà podia veure i saber què volia la clientela del món. El refinament en els menjars i el beure, la delicadesa i pulcritud dels cambrers, era la tònica diària. Allà començaria a formar-se i a concebre idees que més tard posaria en pràctica. En aquesta època va néixer el seu lema al qual va ser fidel tota la vida: El client sempre té la raó.