Opinió

Cal una reflexió a fons

Publicat el Dilluns, 18 de setembre de 2017 02:00h

Ignasi Martí

Des que vaig començar a escriure aquesta columna, per primera vegada repeteixo el tema de l’anterior mes, però parlar de l’educació hauria de ser una de les prioritats d’una societat amb un mínim de civisme. Durant uns dies l’atenció mediàtica ha concentrat tots els seus objectius en la realitat diària d’un centre de secundària. Abel Martínez, el professor de Lleida que treballava a l’institut Joan Fuster de Barcelona, ha estat el tristament protagonista d’una jornada que no hauria d’haver existit mai. La voràgine informativa fa que un fet d’aquestes característiques ocupi titulars uns dies i desaparegui dels noticiaris reemplaçat per alguna altra desgràcia. L’episodi, però, requereix d’una anàlisi i sobretot temps i calma. L’educació d’un país és prou important com per dedicar una profunda reflexió retrospectiva del món de l’ensenyament, tal i com reclamava el mes passat en aquestes mateixes línies. Crec que ara el més important és tractar les causes que comporten fets com els que van succeir, no em vull ficar amb aspectes penals que desconec força i no sé fer-ne una comparativa amb d’altres països. Primer hem de ser rigorosos, les dades estadístiques d’agressions físiques a docents no experimenten cap repunt especial en els darrers anys, però sí que l’episodi de l’institut Joan Fuster evidencia un context concret: els equips de professionals dels centres es troben desbordats amb un alumnat cada cop amb més necessitats mentre s’estan retallant els recursos de tot tipus. Actualment els percentatges d’alumnes amb necessitats educatives s’incrementa a marxes forçades i fa més necessari el treball individualitzat dels equips de psicopedagogs i docents, que no donen l’abast. La diversitat de tipus de famílies, la pèrdua d’autoritat del professorat, la manca d’implicació de certa tipologia de famílies, els nefastos models amb els quals ens bombardegen els mitjans, la manca d’exemplaritat de la classe dirigent... la llista és llarga. La perillosa tendència a donar tot el pes de l’educació als centres docents, fa que apareguin contingents d’alumnes desatesos i/o consentits sense cultura de l’esforç i, el més perillós, que interioritzen com a normal una manca de respecte bestial. Altres novetats de l’alumnat actual poden ser els de tipus socioeconòmic, particulars del nostre país. M’explicaven en diversos centres de l’àmbit tarragoní que amb la bombolla immobiliària havien canviat l’alumnat de poble per l’alumnat procedent de l’àrea metropolitana, que no tenia identitat, que viu en urbanitzacions sense saber ben bé en quin municipi viu, són del no-lloc, sense referents.
Una nova realitat de models de família, canvis socials, noves tipologies d’alumnat i tot amanit amb la política de retallades del sistema públic. La suposada rendibilitat no entén de tots aquests canvis i ja sabem que per als caps pensants de l’economia liberal, la despesa en educació és una pèrdua de beneficis. Per a ells pesa més destinar diners públics a rescatar bancs, afavorir complexos de casinos o fer ulls clucs a l’evasió fiscal de les elits del país. En canvi no es qüestiona destinar diners públics a subvencionar escoles elitistes que segreguen per sexes o neguen la teoria evolucionista. Desmantellar el sistema públic per fer-ne simplement escoles gueto, és una enorme irresponsabilitat, un risc social de dimensions imprevisibles. És una realitat que semblava llunyana, pròpia dels Estats Units, però lamentablement ja està passant. Per prevenir conflictes violents s’han de saber diagnosticar amb mitjans adequats; culpabilitzant simplement un “brot psicòtic”, com va dir la consellera, no ataquem de fons el problema que es viu a les aules; a més de faltar a la memòria de les víctimes, als seus familiars i a la simple intel•ligència de tots plegats. És impossible que el professorat faci front a tota aquesta nova complexitat de l’alumnat, treballant amb menys recursos i sense la dignificació necessària d’una professió que s’ha vist devaluada i menystinguda. Si volem, podem donar la culpa del que va passar als jocs d’ordinador o a una hora de tutoria que hauria necessitat l’alumne agressor, però ens quedarem amb la superficialitat de la qual aquests dies tant n’han fet gala els mitjans. Vaig sentir una experta que culpabilitzava l’excessiva exigència acadèmica que podia tenir l’alumne agressor. El resultat ara mateix és d’un professor que ha mort a l’aula al costat d’altres persones ferides, un centre traumatitzat i una comunitat educativa perplexa. Personalment no puc amagar el paral•lelisme amb l’Abel, ell també donava socials, era interí i li agradava la seva professió. Tant de bo, aquesta desgràcia sigui la gota que fa vessar el got i s’obrin ulls. L’endemà dels fets, a classe un alumne em preguntava: “ahora vas a confiar en nosotros?”.

Destacat: Els equips de professionals dels centres es troben desbordats amb un alumnat cada cop amb més necessitats mentre s’estan retallant els recursos de tot tipus.