No sé jugar als escacs. Una vegada em van regalar un llibre per aprendre’n però no vaig resistir gaire la seva lectura. La veritat és que sóc força maldestre en els jocs de taula. Dels escacs no conec gens els moviments de les diferents figures i com a molt sé jugar a les dames. Però sempre m’ha cridat l’atenció la resolució d’una partida d’escacs que acaba en taules. Un bloqueix tècnic. Abans de l’1 d’octubre la partida estava en taules. No calia escoltar cap tertúlia més, tothom estava posicionat, cadascú utilitzava qualsevol argument cap al seu posicionament i no hi havia cap moviment cap a una banda o una altra. El govern espanyol instal·lat en l’argument de la legalitat i el govern català en el de la legitimitat del dret a decidir.
Però les urnes ho van precipitar tot. Les urnes van trencar les taules. Una jugada de la societat civil catalana que va desbloquejar una sortida cap al final de la partida i que esdevindrà un moment clau en tot aquest procés i el seu final. Si fos l’argument d’una pel·lícula en trobaríem diferents versions: la pel·lícula èpica que podria ser escrita, dirigida i protagonitzada per Joel Joan, que giraria al voltant d’un heroi independentista del procés, guapo, valent i íntegre i que el director i actor català no dubtaria en presentar mig nu en alguna escena. Santiago Segura podria dirigir una versió d’humor histriònic amb el seu personatge de l’inspector Torrente ordenant de manera maldestra i irreflexiva a diferents cossos de la policia contra els col·legis electorals, des del seu ronyós despatx amb un retrat del rei penjat darrera seu. Si els moments llargs i densos entre decisions i compareixences, i el món interior de diferents personatges cabdals o anònims fos la matèria per un guió, Ventura Pons o José Luís Garci serien candidats per fer-ne versions, segurament, ben diferents.
Estem vivint la història i, a diferència de quan l’estudiem que sabem què passa l’endemà, les emocions ens envaeixen en una espera transcendental de com se succeiran els fets fins a un escac i mat final.