Sí, tinc por
Mai hagués imaginat que un dia cobriria un atemptat terrorista, i menys que fos a Cambrils. Com a periodista és una notícia que mai voldries donar però si es produeix intentes donar la millor versió de tu mateixa per informar amb rigor dun succés terrible, però la història canvia quan et toquen casa teva i no trobes les paraules per descriure el que et passa pel cap.
Latac de Barcelona em va deixar en xoc. La ciutat on he viscut durant cinc anys, on mhe format com a periodista i on hi tinc bons amics de la universitat i la residència, havia estat objectiu terrorista. Com em va passar amb l11-S i l11-M, vaig estar davant la tele durant hores, intentant entendre què estava passavant, amb les llàgrimes a punt de caure i pensant en quants cops he recorregut aquest tram de La Rambla.
Però només hores després passava a Cambrils i em va envair la por. Com podia ser que hi hagués un atemptat al meu poble? Per què a aquella hora? Per què al Nàutic? Han ferit algú conegut? Teníem els terroristes a casa i no ho sabíem?, són algunes de les preguntes que em van passar pel cap durant tota la nit. No vaig poder dormir (lhelicòpter tampoc ajudava), només pensava en la magnitud de latac i com repercutiria en ple mes dagost als negocis del poble.
El dia següent va ser molt dur. Els carrers completament buits, silenci a redacció. Vaig escriure la notícia com vaig poder, però després dels cinc minuts de silenci a lAjuntament vaig petar. Les llàgrimes ràpidament em van caure per la cara. Era un dia estrany, difícil de creure i a la nit vaig acabar cansada no físicament, sinó psicològicament del que estava vivint.
Els dies posteriors també van ser durs, i més quan es van començar a conèixer més detalls de com sestaven preparant els terroristes. Però també em va aparèixer el sentiment dorgull per veure com els cambrilencs estàvem traient pit daquest trist episodi, un sentiment que es va fer més evident a la manifestació més multitudinària que ha viscut mai Cambrils i que vaig viure amb molta emoció com a periodista, però sobretot, com a cambrilenca. Vam demostrar a tot el món que som molt més que un poble.
El crit de les manifestacions daquests dies ha estat el No tinc por, però permeteu-me que confessi que jo sí que en tinc. El que està passant al món no és normal i no em deixa viure tranquil·la. Londres, París, Niça, Barcelona, Cambrils...Quan sacabarà aquest malson?
Latac de Barcelona em va deixar en xoc. La ciutat on he viscut durant cinc anys, on mhe format com a periodista i on hi tinc bons amics de la universitat i la residència, havia estat objectiu terrorista. Com em va passar amb l11-S i l11-M, vaig estar davant la tele durant hores, intentant entendre què estava passavant, amb les llàgrimes a punt de caure i pensant en quants cops he recorregut aquest tram de La Rambla.
Però només hores després passava a Cambrils i em va envair la por. Com podia ser que hi hagués un atemptat al meu poble? Per què a aquella hora? Per què al Nàutic? Han ferit algú conegut? Teníem els terroristes a casa i no ho sabíem?, són algunes de les preguntes que em van passar pel cap durant tota la nit. No vaig poder dormir (lhelicòpter tampoc ajudava), només pensava en la magnitud de latac i com repercutiria en ple mes dagost als negocis del poble.
El dia següent va ser molt dur. Els carrers completament buits, silenci a redacció. Vaig escriure la notícia com vaig poder, però després dels cinc minuts de silenci a lAjuntament vaig petar. Les llàgrimes ràpidament em van caure per la cara. Era un dia estrany, difícil de creure i a la nit vaig acabar cansada no físicament, sinó psicològicament del que estava vivint.
Els dies posteriors també van ser durs, i més quan es van començar a conèixer més detalls de com sestaven preparant els terroristes. Però també em va aparèixer el sentiment dorgull per veure com els cambrilencs estàvem traient pit daquest trist episodi, un sentiment que es va fer més evident a la manifestació més multitudinària que ha viscut mai Cambrils i que vaig viure amb molta emoció com a periodista, però sobretot, com a cambrilenca. Vam demostrar a tot el món que som molt més que un poble.
El crit de les manifestacions daquests dies ha estat el No tinc por, però permeteu-me que confessi que jo sí que en tinc. El que està passant al món no és normal i no em deixa viure tranquil·la. Londres, París, Niça, Barcelona, Cambrils...Quan sacabarà aquest malson?