Cròniques dun estiu
Ningú pot dir que aquest estiu hagi estat gaire avorrit. No han calgut les gastades referències al monstre del llac Ness dEscòcia quan aquí, en un estany de Collserola, ha aparegut un autèntic cocodril; tampoc ha fet falta parlar dovnis davant lespectacle paranormal de milers de passatgers tirats per les terminals de laeroport del Prat, traient foc pels queixals i amb llurs merescudes vacances esguerrades.
El cop de cap de Zidane en la final del Mundial amb Itàlia ha estat tot un paradigma que ha engrescat els nostres abnegats polítics a escalfar bateries per a les properes eleccions de Tots Sants.
En primer lloc, coincidint amb aquella ofegadora calor de juliol, ens van obsequiar amb metafòrics comentaris i bizantines reflexions sobre la catalanitat del senyor Montilla, el candidat de Zapatero; elucubracions tan pregones i elaborades que deixarien al gran Plató com un aprenent de filòsof. Paral·lelament, el colobrot de ladéu de Maragall i del divorci amb el partit posaven el llistó molt alt als guionistes del Polònia.
Amb el desori del Prat, a finals de juliol, tots van envestir-se, exigint responsabilitats uns, marejant la perdiu daltres, però aliens tots a trobar una ràpida satisfacció per a aquell sofert ciutadà que es va passar hores i més hores esperant agafar lavió, a base dentrepans i mala llet. Després de dos mesos del desgavell aeroportuari no ha rodat cap cap i sha demostrat empíricament el principi de química política bàsica: les responsabilitats es dilueixen de manera directament proporcional als dies que han transcorregut de lafer. Maletes desaparegudes, milers de reclamacions, però cap poltrona ha trontollat.
Però no acaba aquí la cosa. Sense respectar el sagrat descans de lagost, tots es van tirar a la piscina per remoure lembolicat tema del vot dels immigrants. Cal dir que va ser un debat marcat per loportunitat; ells barallant-se davant un país que es remullava el melic i feia la migdiada amb les imatges duna allau de subsaharians desembarcant a les Canàries fins fer perdre el tradicional talante del progressista govern de Zapatero.
A finals de mes, tal volta per fer més amable el retorn a la dura activitat, el senyor Clos, famós alcalde de Barcelona pels èxits del Fòrum i per ballar al costat de Carlinhos Brown, és recompensat amb el càrrec de ministre dIndústria. De fet, té el perfil per a la nova tasca: és anestesista i potser calmarà tot lembolic de les OPA dEndesa, E.ON i Gas Natural. Veus plenes de rancúnia i enveja han fet córrer la maledicència que era una manera hàbil de treures de sobre un personatge més gastat que el Verano Azul; amb molta bilis opinaven que si es presentava a les municipals de maig de lany 2007 li passaria com al remot Plutó, perdre la categoria de planeta.
I per reblar el clau dels despropòsits, Europa i Espanya van permetre que Israel reventés el Líban durant quatre setmanes i ara els solidaris governs occidentals (en realitat el solidari contribuent) donaran milions deuros per refer aquell malmès país.
Això sí, la imatge dels soldats espanyols desembarcant a les atapeïdes platges de la històrica ciutat de Tir, en plan Normandia, cercant mines i explosius enmig de canalla libanesa banyant-se, és un digne epíleg de les cròniques dun estiu.
El cop de cap de Zidane en la final del Mundial amb Itàlia ha estat tot un paradigma que ha engrescat els nostres abnegats polítics a escalfar bateries per a les properes eleccions de Tots Sants.
En primer lloc, coincidint amb aquella ofegadora calor de juliol, ens van obsequiar amb metafòrics comentaris i bizantines reflexions sobre la catalanitat del senyor Montilla, el candidat de Zapatero; elucubracions tan pregones i elaborades que deixarien al gran Plató com un aprenent de filòsof. Paral·lelament, el colobrot de ladéu de Maragall i del divorci amb el partit posaven el llistó molt alt als guionistes del Polònia.
Amb el desori del Prat, a finals de juliol, tots van envestir-se, exigint responsabilitats uns, marejant la perdiu daltres, però aliens tots a trobar una ràpida satisfacció per a aquell sofert ciutadà que es va passar hores i més hores esperant agafar lavió, a base dentrepans i mala llet. Després de dos mesos del desgavell aeroportuari no ha rodat cap cap i sha demostrat empíricament el principi de química política bàsica: les responsabilitats es dilueixen de manera directament proporcional als dies que han transcorregut de lafer. Maletes desaparegudes, milers de reclamacions, però cap poltrona ha trontollat.
Però no acaba aquí la cosa. Sense respectar el sagrat descans de lagost, tots es van tirar a la piscina per remoure lembolicat tema del vot dels immigrants. Cal dir que va ser un debat marcat per loportunitat; ells barallant-se davant un país que es remullava el melic i feia la migdiada amb les imatges duna allau de subsaharians desembarcant a les Canàries fins fer perdre el tradicional talante del progressista govern de Zapatero.
A finals de mes, tal volta per fer més amable el retorn a la dura activitat, el senyor Clos, famós alcalde de Barcelona pels èxits del Fòrum i per ballar al costat de Carlinhos Brown, és recompensat amb el càrrec de ministre dIndústria. De fet, té el perfil per a la nova tasca: és anestesista i potser calmarà tot lembolic de les OPA dEndesa, E.ON i Gas Natural. Veus plenes de rancúnia i enveja han fet córrer la maledicència que era una manera hàbil de treures de sobre un personatge més gastat que el Verano Azul; amb molta bilis opinaven que si es presentava a les municipals de maig de lany 2007 li passaria com al remot Plutó, perdre la categoria de planeta.
I per reblar el clau dels despropòsits, Europa i Espanya van permetre que Israel reventés el Líban durant quatre setmanes i ara els solidaris governs occidentals (en realitat el solidari contribuent) donaran milions deuros per refer aquell malmès país.
Això sí, la imatge dels soldats espanyols desembarcant a les atapeïdes platges de la històrica ciutat de Tir, en plan Normandia, cercant mines i explosius enmig de canalla libanesa banyant-se, és un digne epíleg de les cròniques dun estiu.