Memòria històrica
Ja mhe referit en articles anteriors a la bona tasca que algunes persones i entitats fan duns anys ençà per recuperar la memòria històrica cambrilenca més recent, la dels darrers seixanta o setanta anys. Em refereixo al període de la II República, la guerra civil i la postguerra, del qual, per raons ben comprensibles, els nostres avis poc o gens ens nhavien parlat i, probablement, quan ho feien era des dun punt de vista parcial, marcat per lexperiència personal.
Sha organitzat per a aquest mes doctubre un cicle dactivitats sobre lanomenat Hospital de Sang que va funcionar a Cambrils durant la guerra, és a dir, la Casa Sant Josep, més coneguda, si més no en el meu entorn, com a convent dels Hermanos. Per a unes generacions com la meva i les anteriors en què la immensa majoria dels nens ens vam educar amb La Salle, les referències a la Casa Sant Josep eren continuades i inevitables per part dels nostres educadors, molts encara membres de linstitut religiós i, per tant, estadants de ledifici durant els seus anys de formació.
Però als seixanta, i no diguem a les dècades anteriors, encara hi havia massa impacte emocional perquè els hermanos no fessin mai cap referència a lús que aquest gran casalot va tenir en temps de la guerra. Tampoc és que ho poguessin conèixer de primera mà, ja que, en esclatar les hostilitats van haver de fugir i amagar-se. I això els que no van tenir una sort pitjor. Però és evident que, un cop acabada la guerra, i en tornar al convent, hi devien trobar mil i un rastres de lactivitat sanitària que shi va desenvolupar en el període bèl·lic, en especial durant els mesos de lacarnissada i llarga batalla de lEbre.
Encara no és tard per reconstruir la història amb les aportacions de les persones que en van ser testimonis directes o, si més no, dels seus hereus directes. La meva felicitació, doncs, als responsables dhaver endegat la investigació, de la qual segur que en sortiran resultats sorprenents. Però encara és millor la iniciativa dobrir aquest procés de recuperació històrica a tot el poble mitjançant lorganització dunes activitats a labast de tothom, inclosa el que intueixo que serà una emotiva i emocionada passejada per ledifici. I, com no pot ser duna altra manera, segur que aquesta tasca divulgadora continuarà amb altres eines que la fixarà en el temps: un opuscle, un llibre, una exposició, potser un DVD...
Coincideix aquesta activitat amb el debat públic de lanomenada Llei de la Memòria Històrica amb la qual el govern central vol fer justícia històrica amb les víctimes de la guerra civil. Les particulars característiques de la transició del franquisme a la democràcia van ajornar el desvetllament del que havia passat en aquest país quaranta anys abans. Però els néts dels vençuts no shi conformen i, trenta anys després, insisteixen per situar les coses en el seu lloc. El coneixement de la veritat és una tasca difícil, però cada cop més necessària. Les aportacions del cicle divulgatiu sobre lHospital de Sang cambrilenc algú es recorda que està situat en terme municipal de Vinyols? ajuden a la reconstrucció històrica de la veritat. Una veritat que cada cop sens apareix més completa, però de la qual intuïm que, en làmbit cambrilenc, encara ens falten algunes peces. Potser seran peces difícils de pair, però, tanmateix, dabordatge necessari i inajornable.
Sha organitzat per a aquest mes doctubre un cicle dactivitats sobre lanomenat Hospital de Sang que va funcionar a Cambrils durant la guerra, és a dir, la Casa Sant Josep, més coneguda, si més no en el meu entorn, com a convent dels Hermanos. Per a unes generacions com la meva i les anteriors en què la immensa majoria dels nens ens vam educar amb La Salle, les referències a la Casa Sant Josep eren continuades i inevitables per part dels nostres educadors, molts encara membres de linstitut religiós i, per tant, estadants de ledifici durant els seus anys de formació.
Però als seixanta, i no diguem a les dècades anteriors, encara hi havia massa impacte emocional perquè els hermanos no fessin mai cap referència a lús que aquest gran casalot va tenir en temps de la guerra. Tampoc és que ho poguessin conèixer de primera mà, ja que, en esclatar les hostilitats van haver de fugir i amagar-se. I això els que no van tenir una sort pitjor. Però és evident que, un cop acabada la guerra, i en tornar al convent, hi devien trobar mil i un rastres de lactivitat sanitària que shi va desenvolupar en el període bèl·lic, en especial durant els mesos de lacarnissada i llarga batalla de lEbre.
Encara no és tard per reconstruir la història amb les aportacions de les persones que en van ser testimonis directes o, si més no, dels seus hereus directes. La meva felicitació, doncs, als responsables dhaver endegat la investigació, de la qual segur que en sortiran resultats sorprenents. Però encara és millor la iniciativa dobrir aquest procés de recuperació històrica a tot el poble mitjançant lorganització dunes activitats a labast de tothom, inclosa el que intueixo que serà una emotiva i emocionada passejada per ledifici. I, com no pot ser duna altra manera, segur que aquesta tasca divulgadora continuarà amb altres eines que la fixarà en el temps: un opuscle, un llibre, una exposició, potser un DVD...
Coincideix aquesta activitat amb el debat públic de lanomenada Llei de la Memòria Històrica amb la qual el govern central vol fer justícia històrica amb les víctimes de la guerra civil. Les particulars característiques de la transició del franquisme a la democràcia van ajornar el desvetllament del que havia passat en aquest país quaranta anys abans. Però els néts dels vençuts no shi conformen i, trenta anys després, insisteixen per situar les coses en el seu lloc. El coneixement de la veritat és una tasca difícil, però cada cop més necessària. Les aportacions del cicle divulgatiu sobre lHospital de Sang cambrilenc algú es recorda que està situat en terme municipal de Vinyols? ajuden a la reconstrucció històrica de la veritat. Una veritat que cada cop sens apareix més completa, però de la qual intuïm que, en làmbit cambrilenc, encara ens falten algunes peces. Potser seran peces difícils de pair, però, tanmateix, dabordatge necessari i inajornable.