Tallar el cordó
Setembre. Sona el despertador, que no és ma filla, per primer cop en força temps. Estic neguitosa i una mica excitada, no he dormit gaire bé, com una nena que demà va dexcursió. Sem fa estrany dir-ho, i gràcia i tot, ves, però tinc moltes ganes de tornar a treballar... Tot cansa en excés. La dedicació completa és dura en tots els casos.
Em sento lliure, però també sem mengen els remordiments només sortir al carrer. Avui també comença una nova vida per ella: llar dinfants, altres nens i nenes, altres adults, més temps amb son pare i menys temps amb mi. Tallar el cordó. És el natural, però també ho és que de sobte em senti molt lluny della. I em fa pena, per ella, per mi.
El carrer és una travessera, la de Dalt, i va plena de nous projectes, de nova vida, de nous ordres familiars i socials. Cotxes amb un sol ocupant creen cues i retencions; autobusos plens van recollint formiguetes obreres mig adormides; homes i dones empenyent cotxets i arrossegant criatures pentinades, corre, corre, que farem tard... Madono que sóc privilegiada, tinc la feina a deu minuts de casa i puc prendrem el luxe de passejar i fixar-me en aquesta rutina urbana.
Passa el matí volant, amb tantes novetats. Torno a casa amb la sensació que hi tinc el tros de mi mateixa que mhi he deixat, que potser mhaurà trobat a faltar, que haurà plorat o tot alhora. I no. Doncs serà demà que veurà que no hi sóc una altra vegada i farà un drama. I tampoc. A la llar dinfants passa igual. No ha plorat i ha jugat tot el matí, diu la mestra. Veus que bé... Men sento orgullosa, és que és molt sociable, ella... Però en el fons en el fons em fa llàstima que sacostumi tan de pressa a la meva absència. Sóc jo la que lenyoro, la que no voldria tallar el cordó tan aviat...
Dues nits més tard es desperta i plora i plora... No sabem què té ni com tranquil·litzar-la. És la seva manera de protestar per la nova situació, també ella se sent sola, envoltada de tants nens i nenes.
Al tercer dia ens encostipem totes dues. Un altre senyal. És que ha plogut molt i han baixat les temperatures. Sí, sí, esclar, i que no estem tan enganxades com abans i el fred sens ha instal·lat ben endins.
Avui ha començat a dir mama. Em fa il·lusió, ja tardava... Devia ser que fins ara no li calia cridar-me.
Estic trista perquè no estic segura que tot això sigui el millor per ella. Tornar a treballar és necessari econòmicament i per a la salut mental i social de la mare. Però, a les criatures, els cal que els deixin amb altres nens, tan aviat? Em sembla que convé a tothom menys a ells.
Ja shi acostumarà... Costum, però, no és sinònim de conveniència.
Allà sespavilarà molt, aprendrà moltes coses... Sí, també simmunitzarà als virus de la grip i de mica en mica anirà perdent la innocència, tan poc útil avui dia.
Entenc tants arguments a favor, sí, i no em convencen.
És quan em mira i veig que no entén què passa i lànima sem revolta i noto que no és això el més natural, que madono que són aquests, tan pocs, els únics arguments que tinc.
Em sento lliure, però també sem mengen els remordiments només sortir al carrer. Avui també comença una nova vida per ella: llar dinfants, altres nens i nenes, altres adults, més temps amb son pare i menys temps amb mi. Tallar el cordó. És el natural, però també ho és que de sobte em senti molt lluny della. I em fa pena, per ella, per mi.
El carrer és una travessera, la de Dalt, i va plena de nous projectes, de nova vida, de nous ordres familiars i socials. Cotxes amb un sol ocupant creen cues i retencions; autobusos plens van recollint formiguetes obreres mig adormides; homes i dones empenyent cotxets i arrossegant criatures pentinades, corre, corre, que farem tard... Madono que sóc privilegiada, tinc la feina a deu minuts de casa i puc prendrem el luxe de passejar i fixar-me en aquesta rutina urbana.
Passa el matí volant, amb tantes novetats. Torno a casa amb la sensació que hi tinc el tros de mi mateixa que mhi he deixat, que potser mhaurà trobat a faltar, que haurà plorat o tot alhora. I no. Doncs serà demà que veurà que no hi sóc una altra vegada i farà un drama. I tampoc. A la llar dinfants passa igual. No ha plorat i ha jugat tot el matí, diu la mestra. Veus que bé... Men sento orgullosa, és que és molt sociable, ella... Però en el fons en el fons em fa llàstima que sacostumi tan de pressa a la meva absència. Sóc jo la que lenyoro, la que no voldria tallar el cordó tan aviat...
Dues nits més tard es desperta i plora i plora... No sabem què té ni com tranquil·litzar-la. És la seva manera de protestar per la nova situació, també ella se sent sola, envoltada de tants nens i nenes.
Al tercer dia ens encostipem totes dues. Un altre senyal. És que ha plogut molt i han baixat les temperatures. Sí, sí, esclar, i que no estem tan enganxades com abans i el fred sens ha instal·lat ben endins.
Avui ha començat a dir mama. Em fa il·lusió, ja tardava... Devia ser que fins ara no li calia cridar-me.
Estic trista perquè no estic segura que tot això sigui el millor per ella. Tornar a treballar és necessari econòmicament i per a la salut mental i social de la mare. Però, a les criatures, els cal que els deixin amb altres nens, tan aviat? Em sembla que convé a tothom menys a ells.
Ja shi acostumarà... Costum, però, no és sinònim de conveniència.
Allà sespavilarà molt, aprendrà moltes coses... Sí, també simmunitzarà als virus de la grip i de mica en mica anirà perdent la innocència, tan poc útil avui dia.
Entenc tants arguments a favor, sí, i no em convencen.
És quan em mira i veig que no entén què passa i lànima sem revolta i noto que no és això el més natural, que madono que són aquests, tan pocs, els únics arguments que tinc.