Fa tres anys, quan vaig arribar a Sarajevo, no entenia res. Fa temps que m’he tret les ulleres de turista i vaig entenent. I, encara entenc més, des de l’atac terrorista a casa i des de l’1 d’octubre

Slobodan Praljak, exgeneral de les Forces Croates de Bòsnia i destinat a la zona de Mostar durant la guerra dels Balcans. Allí el conflicte se centrava entre croats i bosnians. Aquest novembre Praljak es va suïcidar  bevent el verí d’una càpsula, mentre el Tribunal Penal Internacional de l’Haia llegia la seva condemna on era acusat de crims de guerra i manca d’humanitat. També era enginyer elèctric, llicenciat en Filosofia i Sociologia, escriptor i director de cinema. Mentre alguns mitjans es fan ressò dels homenatges que està rebent, d’altres parlen del Criminal de Guerra que s’ha suïcidat.
Recordeu els Tigres d’Arkan? Acabada la guerra dels Balcans van tombar pel nostre territori cometent alguns assassinats entre màfies bastant sonats. Sèrbia sempre ha negat haver controlat cap organització paramilitar en la guerra de Bòsnia. Tot i que mai s’ha confirmat, sembla un secret a veus. El diari “Balkan Insight” explica que fa unes setmanes un exmembre del grup paramilitar Escorpions va declarar al Tribunal de l’Haia que, tant ells com el grup dels Tigres, seguien les ordres dels Serveis de Seguretat Serbis en les guerres a Bòsnia i Croàcia.
1995. Fa 22 anys que es va donar per acabada la guerra a Bòsnia i encara s’estan unint peces del trencaclosques. Mentrestant aquí, a Sarajevo, neva i el paisatge és preciós.
Fa tres anys, quan vaig arribar a Sarajevo, no entenia res. Fa temps que m’he tret les ulleres de turista i vaig entenent. I, encara entenc més, des de l’atac terrorista a casa i des de l’1 d’octubre. Viatjar amb els ulls oberts i atentament ajuda a curar l’ofuscació. Mai, mai, mai cap ideal, cap territori pot tenir el cost d’una vida humana. Per difícil que sigui renunciar-hi. Això és el que he après i, sobretot, entès. Per ser una societat sana, la vida humana i el respecte han d’estar per sobre de tot. El nostre únic enemic ha de ser qui no entén això. Mai hem de seguir el discurs de qui no té respecte per TOTES les persones d’aquest món, ja que, quan ho necessiti, tampoc ens respectarà a nosaltres.
A casa, de moment, una persona ha perdut un ull. S’ha faltat el respecte a moltes persones i s’ha mostrat poc interès en protegir el benestar de tota la ciutadania. Em pregunto si serem capaços d’analitzar tot el que hem experimentat amb distància i, si pot ser, abans de 22 anys i, si pot ser, tothom. Em pregunto si ens n’adonarem de la gravetat de les situacions, dels límits que s’han sobrepassat i que, per simple adaptació, anem acceptant. Cada vegada el broc es fa més gros.
Em pregunto si serem capaços de fer-ho. A Bòsnia, després de 22 anys hi ha persones que vetllen a Praljak mentre d’altres li diuen criminal. No som massa diferents de Bòsnia. Fa 42 anys que Espanya va passar d’una dictadura a una democràcia. No 22, sinó 42. I no hi ha prou persones disposades a fer un anàlisis depurat, a mirar amb perspectiva, amb la intenció de millorar la societat en què vivim. Sembla que no és important tenir en compte que la nostra democràcia no té ni 50 anys, que estem aprenent.
Bòsnia encara no està guarida, a casa tampoc ho estem. A Bòsnia neva i el paisatge és preciós. A casa ens falta aigua als pantans i al sol s’hi està molt bé. No sé com fer-ho, però com m’agradaria que el 21 de desembre obliguéssim a la política a estar a la nostra alçada, a posar per davant el respecte a les persones.