Aquest fenomen resulta força usual a Espanya on es calcula que el 30% dels ministres dels governs de González, Aznar i Zapatero han acabat en tasques molt ben remunerades, normalment en qualitat de consellers de grans empreses

Resulta improbable que Don Mariano Rajoy llegeixi aquest article; té massa feina aplicant el 155 a Catalunya per haver d’esforçar-se en traduir dos mots anglesos, una llengua que domina a la perfecció, altrament. Per la resta de mortals desconeixedors de la parla de Shakespeare, “revolving door” vol dir portes giratòries. Es una manera de designar col·loquialment una pràctica en què un ex-alt càrrec públic se’n va a treballar a una empresa privada, obtenint un benefici de la seva anterior tasca i generant conflictes entre l’àmbit públic el privat, en benefici propi i en perjudici de l’interès general.

Aquest fenomen resulta força usual a Espanya on es calcula que el 30% dels ministres dels governs de González, Aznar i Zapatero han acabat en tasques molt ben remunerades, normalment en qualitat de consellers de grans empreses. El més sorprenent és acreditar com gestors mediocres o incompetents, com l’ínclit Angel Acebes, aquell impresentable ministre mentider dels atemptats de l’11 de Març, va aterrar de vocal a BANKIA. Tots sabem com va acabar aquest banc… i qui ens ho podria explicar millor seria Don Rodrigo Rato, ministre d’economia d’Aznar, president de l’entitat intervinguda pel Banc d’Espanya, actualment condemnat a quatre anys de presó per les “Targetes Black” i esperant una propera pena per la fallida de BANKIA.

De totes maneres tampoc el PSOE ha fet fàstics a aquesta martingala de col·locar polítics amortitzats a redós de l’ombra del poder econòmic. El cas de Narcís Serra és d’aurora boreal: un vicepresident que va haver de sortir per la porta del darrere de la Moncloa quan es va destapar l’any 1995 l’escàndol majúscul de l’espionatge del CESID. Enlloc d’enviar-lo de porter al carrer Ferraz li va tocar la Grossa: president de Caixa Catalunya (després Catalunya Banc) amb uns modestos emoluments, l’any 2010, de 246.393 euros. Actualment aquesta entitat s’ha fos i Serra està imputat per l’Audiència Nacional per presumpte repartiment de sobresous i administració deslleial amb un forat de més de 720 milions d’euros. Però els mèrits del senyor Serra són tan grans que Telefònica, malgrat els afers judicials, li ha renovat el càrrec en qualitat de conseller per a Brasil i, òndia!, alhora continuarà de vicepresident a Xile d’aquest gegant de les telecomunicacions fins l’any 2020. Ja ho deia aquell nostrat anunci: ”La feina ben feta, no té fronteres”. La llista de gent reciclada professionalment amb aquest enginy de les “revolving door” és espectacular i fa pensar en la minsa qualitat democràtica i ètica del sistema polític o estat de dret que patim i paguem.

Benvolgut lector, no s’emprenyi massa quan repassi el nom dels il·lustres personatges amb les corresponents menjadores o bicoques: Felipe González ara exerceix de conseller a GAS NATURAL; José Maria Aznar està endollat a ENDESA; Josep Piqué és president de VUELING; Elena Salgado, aquell desastre del darrer govern Zapatero, exerceix el seus bons oficis a CHILECTRA, filial d’ENDESA; Luis Atienza, ministre d’agricultura, també està al ram elèctric, concretament de la RED ELECTRICA DE ESPAÑA,; José María Michavila, ministre de Justícia del PP amb NOATUM (filial de J. P. Morgan); Josep Borrell, ministre d’Obres públiques del PSOE, frustrat candidat a la presidència de govern per un escàndol de frau fiscal de col·laboradors directes ja va ser premiat com a President del Parlament Europeu, estava fins fa poc de conseller a ABENGOA amb una picossada de 300.000 euros; Javier Solana, aquell antiatlantista del “Otan de entrada No” que va reconvertir-se en Secretari General de l’OTAN, va ser fitxat per ACCIONA; Isabel Tocino, aquella eixerida xicota del PP i típica ministra florera, de consellera a ENAGAS; Luis Carlos Croissier, de ministre d’Energia del PSOE a REPSOL. El Diari Público també ha fet un recompte hi ha trobat que 58 antics alts càrrecs treballen ara per societats de l’Ibex 35 que s’han gastat més de 18 milions d’euros per retribuir els bons serveis d’aquests esforçats ex polítics, ben instal·lats en sengles consells d’administració. Per la gent de Podemos, tot plegat resulta escandalós, ells ho veuen com una trama de relacions entre polítics i empresaris, amb l’objectiu primordial de preservar llurs privilegis a les esquenes del sofert contribuent que ha pagat i continua pagant els estralls de la crisi.

De totes maneres, les portes giratòries són una pràctica amb força història. Si repassem la història en podem veure més d’un exemple. A tall de mostra aquest relat dels autors de “La red de negocis de la casa Rothschild en España”: “La xarxa dels Rotchild es va tancar amb l’establiment de clienteles reclutades entre la classe política espanyola. A través d’elles es buscava ni més ni menys que influir sobre el govern i altres institucions de l’Estat en profit seu. La forma més comuna de compensar aquests col·laboradors o aconseguir-ne favors va ser incorporar-los als consells d’administració de les empreses controlades per la família a Espanya. En el cas de l’empresa ferroviària MZA. El fenomen va prendre una dimensió escandalosa, perquè en el seu consell d’administració de Madrid hi trobem entre el 1856 i el 1935, en total, ni més ni menys que tretze ministres d’Hisenda, nou ministres de fomenti tres presidents del Consell de Ministres.” Recapitulant, aquest escàndol de la connivència entre els grans grups empresarials i les elits polítiques ve de lluny, de les beceroles del nostre capitalisme caspós espanyol on una colla d’espavilats, empresaris i governants, es vam forra l’armilla a costa de la immensa majoria del poble.