Promoure l’esperit crític és inherent de la feina docent, i és inconcebible que la l’actualitat que viu el país no es debati a les aules.

Sense oblidar els atemptats de l’agost, a partir del 20 de setembre l’actual fase del procés d’independència ens ha portat a una estressant intensitat. La repressió exercida per l’aparell d’un Estat Espanyol corcat i florit ha fet que quedi retratat davant de la comunitat internacional que segueix però, inactiva. Un arguments més repetits per l’Estat és atiar la catalanofòbia, tergiversar, mentir i fomentar l’odi contra tot el que representa la nostra cultura. Han convertit en quotidians conceptes perversos com “adoctrinar” i “educar en l’odi a Espanya”. Els que fomenten “odi” són els acusadors, resulta kafkià.

A excepció de sectors minoritaris, molt valents, que mereixen tot el nostre reconeixement, és trist constatar com a l’Estat Espanyol la identitat espanyola es basi en aquest supremacisme. I existeixen uns responsables: una mediocre classe dirigent, tot un exèrcit de mesells mitjans de comunicació i la complicitat amb el silenci dels suposats intel·lectuals. La incompetència del Règim del 78 sempre ha utilitzat aquesta cortina de fum per distreure l’atenció pública i tapar les vergonyes d’aquest tardofranquisme que sembla no acabar mai. Actualment resulta aberrant l’ús d’una mena de “causa general”, sota la que s’empara l’acusació “d’incitació a l’odi”. Tot s’hi val abans de donar una solució política com s’espera d’un sistema democràtic i no pas d’una imitació turca. El sistema educatiu català és objectiu d’aquesta persecució de bruixes que assenyala especialment, el col·lectiu de docents. És summament injust i humiliant. El primer episodi van ser els vuit mestres de tres centres de la Seu d’Urgell que han quedat imputats per haver parlat de l’1-O a les aules. Una vergonya. Els atacs de grups d’ultradreta a centres docents de Barcelona han quedat totalment impunes, però no us atreviu a fer una piulada que et poden venir a detenir a casa.

El sistema educatiu d’aquest país va ser una peça clau de modernització de la societat catalana durant els anys 1980 i 1990 i un pilar fonamental per donar resposta a l’arribada d’immigrants de principis segle XXI. Tot i les retallades dels darrers anys, el sistema públic continua sent base de la cohesió social d’aquest país i garantia del necessari ascensor social. El sistema educatiu català sempre ha estat objectiu de l’espanyolisme més ranci, s’ha mentit contínuament sobre la realitat dels centres i s’ha fomentat generar conflicte. No m’explico com encara no s’han publicat les dades reals de l’ús del català per part del professorat a Catalunya. Mentre hi ha instituts on només s’imparteix en aquest idioma l’assignatura de Català, tot un exèrcit de bocamolls i carcamals disfressats de periodistes, cada dia vomiten acusacions sobre la suposada imposició de la llengua pròpia de Catalunya. Tornem a recordar les paraules d’Ovidi Montllor: “hi ha gent a qui no li agrada que es parli, s’escrigui, o es pensi en català, són els que no volen que es parli, s’escrigui o es pensi”.

Promoure l’esperit crític és inherent de la feina docent, i és inconcebible que la l’actualitat que viu el país no es debati a les aules. El professor de la Universitat de Girona, Àngel Quintana, escrivia un article on assegurava que l’escola “és un espai que fa nosa als polítics que volen tensar la democràcia”. I afirma “ajudar a pensar no és adoctrinar”. Cada episodi que genera la repressió, cal més mobilització i més solidaritat. Volen normalitzar una injusta persecució que només busca la creació d’analfabets polítics, carn de canó del populisme. No abaixem el cap, el 21-D tenim oportunitat de plantar-los cara.