Sovint, l’origen dels plats de rebosteria que arriben a tenir renom internacional –com el torró– resulta incert i complex. Torrons i dolços semblants al torró n’hi ha a tot Europa i als països àrabs. Els italians creuen que el torró és originari de Cremona (Itàlia). Diuen que el seu “torroni” ve de torre, d’un pastís de noces en forma de torre del banquet de la senyora Vianca Visconti amb Francesco Scorza l’any 1441. Per altra banda, els italians creuen que el dolç en qüestió va ser portat pels àrabs a Nàpols a través d’Espanya. Hi ha dues versions més. Una, que és invenció llevantina i l’altra que és barcelonina. Segons la primera versió, els torrons van néixer a Xixona, mentre que per a l’altra van néixer a Barcelona l’any 1703. El botànic Cabanillas, que va passar per Xixona la segona meitat del segle XVIII, no dóna notícies d’activitat torronera, mentre que Pascual Madoz diu, l’any 1847: “en algunas panaderías hacen unos pasteles con frutos secos y azúcar”. De fet, no hi ha textos que puguin abonar la idea que el torró neixi en aquesta regió alacantina.

Quant a la versió barcelonina, aquesta resulta pintoresca i insostenible. Jaume Sabat recull la llegenda lligada a una horrorosa pesta que va assolar Barcelona l’any 1703. Diu que el Gremi de Pastissers de la ciutat va convocar un concurs amb la finalitat de crear un pastís nadalenc per ablanir el patiment dels malalts. Tretze pastissers van presentar llur creació. Va resultar guanyador Pedro Torró. D’aquí venia el nom del producte segons aquesta llegenda. El guanyador va presentar una llaminadura de mel quita, avellanes i pinyons. El dia 2 de desembre es va fer un pregó anunciant les noves postres. Fins i tot, el bisbe va ordenar als capellans que recomanessin als feligresos que és mengés des de la Puríssima fins a Reis.

No és necessari insistir en la possibilitat de saber de qui és aquesta invenció, ja que s’ha atribuït als fenicis amb el seu afany de comerç i de l’escampament per Europa del coneixement de la fruita seca. També van ser ells qui van portar el sucre, amb les primeres canya-mel. És doncs més que segur que els nostres avantpassats haguessin barrejat aquests aliments i això pogués ser el primitiu torró.