Som a l'època dels eufemismes; aquí vam començar amb el "dret a decidir" per no dir "autodeterminació". En un àmbit diferent ha fet fortuna "pobresa energètica", tant que per pal·liar-la s'han emès fins i tot lleis o decrets. Aquest matí he sentit un nou terme, ni més ni menys que "pobresa farmacèutica", apa!, i la persona que ho deia, dintre de la innegable bona voluntat per combatre-ho explicava que hi ha qui ha de triar entre aliment i medicament. Tant costa dir les coses pel seu nom?

Tant costa dir "pobresa" sense cap adjectiu? Em sembla que és ben evident que qui no pot pagar la llum també té problemes per comprar medicaments, per canviar-se el calçat, per pagar el lloguer o la hipoteca, per comprar menjar o per comprar-se roba nova per més que ho necessiti. Hem de inventar-nos un tipus de pobresa per a cada cas? No siguem ridículs i diem les coses pel seu nom: pobresa és pobresa, al nostre país malauradament hi ha pobres, hi ha gent que no pot pagar-se les necessitats més bàsiques. Em sembla que la millor manera de combatre-ho és dient-ho així.