Tothom hauria d’estar una llarga temporada fora de casa, per després tenir el regal de poder experimentar aquestes noves/antigues sensacions

Trepitjar Cambrils per primera vegada després d’un any, i de tres vivint fora. Encara no he corregut a veure el mar, però queda poc. Han passat massa coses seguides aquests dies, amb un “tornem a votar” pel mig. Malo po malo, polako, que diuen en bosnià, a poc a poc. Una cosa després de l’altra i tot s’anirà fent. Potser aquesta actitud, adquirida amb el temps viscut a Sarajevo mentre esperava que el kafa bosnià sobresortís de la džezva com una erupció volcànica, m’ha ajudat a prendre’m les coses amb més calma. Que el ritme tropical ja el porto de fàbrica, però adquirir aquesta pau interior ho he hagut d’aprendre. I que em duri! Han ajudat les esperes desesperades (al principi) en veure com sempre hi havia temps per seure i prendre un cafè, encara que només haguessis aixecat la mà des del carrer per saludar mentre “passaves per davant”. Esperes desesperades que s’han transformat en valorar els moments, entendre (de veritat) que els diners ajuden a fer la vida més fàcil i a millorar la salut (com poder-te operar abans i solucionar així molts inconvenients), però que la veritable pau, calma, valor i felicitat està en la companyia de qui tens al costat, en el que fas amb el teu temps, en com vols enfocar el temps que estàs sola o amb companyia. Ja pot nevar, fer fred, no poder comprar aquell xampú que et deixa el cabell tant fi, ni l’embotit que tant t’agrada, que es troba la manera de sentir que no necessites res més que el que tens ara mateix. No sempre es troba, és clar. Però quan aconsegueixes, amb pràctica i a base de caure i aixecar-te, que hi hagi més dies en què et sents bé que no pas amb mancances, penses: “que duri, que així s’està molt bé!”.

Adonar-te que són les 3.30h de la tarda i que encara hi ha sol al carrer i en pots notar l’escalfor. Anar a sopar al “xino” amb les amigues i gaudir de cada mossegada, mentre ho fas baixar amb un glop de sangria. De fons les veus parlen del dia a dia, de les seves vides, els hi veig les cares, escolto els riures i per dintre penso “co..ll..ns, no sabia que enyorava tant aquests sabors”. Estic en un núvol on tot sembla nou i familiar a la vegada. Estic en un núvol on enyoro molt la neu i el fred de Sarajevo, la seva melancolia i el caràcter dur. Estic en un núvol perquè torno en el moment oportú, quan he volgut, i així és molt fàcil apreciar-ho tot.

Trepitjar Cambrils per primera vegada després d’un any i voler retenir totes les “primeres sensacions”. Tothom hauria d’estar una llarga temporada fora de casa, per després tenir el regal de poder experimentar aquestes noves/antigues sensacions. Encara que, pensant-ho millor també és un risc, perquè pots arribar a la conclusió que no vols tornar a casa teva. Un risc/descobriment que potser val la pena experimentar. Entro a la Barreiros per esmorzar i el to de les converses és alegre, 21 de desembre, no és un dia per tirar coets precisament, però vinc de Sarajevo i aquest to us puc assegurar que és alegre, no s’ha viscut ni experimentat, el que s’ha viscut i experimentat allí. Espero que aquest to no s’apagui mai.

Sense haver de descomptar els dies que queden per tornar a marxar, puc fer plans per d’aquí una setmana o un mes perquè encara estaré trepitjant Cambrils i, espero que, conservant aquesta il·lusió de la primera vegada.