Com aturar un tren: manual dús
A la pàgina web de Renfe, a banda de consultar trajectes i horaris, també és possible fer-hi reserves de bitllets electrònics. Podem afirmar que la imatge daquesta empresa a Internet és força correcta, per desgràcia molt lluny de la realitat diària que vivim els seus usuaris a les comarques de Tarragona. La línia que uneix Tortosa amb Barcelona és un autèntic desastre, any rere any els mateixos horaris i les mateixes aglomeracions de passatgers i no dic els mateixos trens perquè no fa gaire finalment van donar de baixa els vells i ronyosos vagons del Catalunya Express. Jo personalment tinc el convenciment que a les comarques de Tarragona Renfe ens té deixats de la mà de Déu. A lestiu, la situació encara empitjora més, els pols turístics com Cambrils i Salou atrauen més passatgers als combois que ens uneixen amb la capital, aleshores coses tan bàsiques com trobar un seient lliure es transformen en una aventura personal en què la veterania et pot salvar de fer dret tot el viatge. Queixar-se al revisor és inútil, ell pobre no en té cap culpa, quan et demana el bitllet et comenta que tu has pagat per pujar dalt del tren no per trobar-hi seient.
Magradaria explicar-vos la meva última aventura en un Regional Express. Era un divendres a la tarda i el dilluns següent a Barcelona era festa. La via 5 de lestació de Sants estava a tutti plen de viatgers. La calor i la sensació dasfíxia de les vies subterrànies daquella estació posen nerviós al més tranquil de la terra. Anuncien que el tren arribarà 15 minuts tard, no em sorprèn pas; els passatgers, amb resignació, emprenen marxa enrere i sospiren breument perquè el seu objectiu és aconseguir pujar al tren i trobar seient, però les previsions són que el tren ja vingui ple de Gràcia i, per tant, caldrà lluitar per aconseguir un lloc. Passen els minuts i la gent es posa nerviosa quan veu arribar el tren. Amb el pas dels vagons comprovem que efectivament viatja amb pocs seients lliures i el nerviosisme aleshores és màxim. El tren satura i sobren les portes. Deixar que algú baixi és un signe de flaquesa que et pot privar dobtenir el preuat botí, però no hi ha cap més remei, primer cal deixar sortir i després intentar entrar. Intentant trobar un vagó poc saturat, vaig a petar al més concorregut del tren; com que sóc primet mesmunyo per un lateral i aconsegueixo situar-me prop de la porta, naturalment seure ja és impossible, em tocarà fer el viatge dret fins a Salou, però em conformo perquè puc arrepenjar-me a la porta. Moures és impossible, el vagó és com una llauna de sardines. Per més inri tres senyores pugen al vagó amb tres carros de nen petit sense plegar, les portes es tanquen. Una senyora de gran corpulència comença a cridar desesperadament: Mi hija, mi hija!, però el tren arrenca i la dona desesperada comença a donar cops a la porta del tren amb totes les seves forces. A partir daquell moment el vagó és presa del pànic, tothom es posa a cridar: que parin el tren, que parin el tren!. La tensió és màxima, la gent crida i no sap per què; aleshores comprovo que jo sóc lúnica persona que pot aturar el tren. Deixo passar un segons, sé que em pot caure un puro si ho faig, però ningú arriba al fre demergència i el tren comença a arrencar. Davant de lhisterisme en general i presa del pànic, decideixo finalment accionar el fre demergència i pam! el tren satura de cop, la frenada coincideix amb les ganes darrencar del tren. Veig a càmera lenta com tothom sabraona cap endavant i un pobre turista que està al passadís del vagó no pot reaccionar i salta pels aires. En aquells moments magafa una calorada de por i penso Déu meu! daquesta men vaig al cuartelillo!. Per sort tot queda en un ensurt, sobren les portes del tren i puja la filla daquella senyora amb la seva néta i un altre carro de nen petit. El revisor acciona la clau del fre demergència i sense demanar gaires explicacions tornem cap a casa que hi falta gent.
www.renfe.es
Magradaria explicar-vos la meva última aventura en un Regional Express. Era un divendres a la tarda i el dilluns següent a Barcelona era festa. La via 5 de lestació de Sants estava a tutti plen de viatgers. La calor i la sensació dasfíxia de les vies subterrànies daquella estació posen nerviós al més tranquil de la terra. Anuncien que el tren arribarà 15 minuts tard, no em sorprèn pas; els passatgers, amb resignació, emprenen marxa enrere i sospiren breument perquè el seu objectiu és aconseguir pujar al tren i trobar seient, però les previsions són que el tren ja vingui ple de Gràcia i, per tant, caldrà lluitar per aconseguir un lloc. Passen els minuts i la gent es posa nerviosa quan veu arribar el tren. Amb el pas dels vagons comprovem que efectivament viatja amb pocs seients lliures i el nerviosisme aleshores és màxim. El tren satura i sobren les portes. Deixar que algú baixi és un signe de flaquesa que et pot privar dobtenir el preuat botí, però no hi ha cap més remei, primer cal deixar sortir i després intentar entrar. Intentant trobar un vagó poc saturat, vaig a petar al més concorregut del tren; com que sóc primet mesmunyo per un lateral i aconsegueixo situar-me prop de la porta, naturalment seure ja és impossible, em tocarà fer el viatge dret fins a Salou, però em conformo perquè puc arrepenjar-me a la porta. Moures és impossible, el vagó és com una llauna de sardines. Per més inri tres senyores pugen al vagó amb tres carros de nen petit sense plegar, les portes es tanquen. Una senyora de gran corpulència comença a cridar desesperadament: Mi hija, mi hija!, però el tren arrenca i la dona desesperada comença a donar cops a la porta del tren amb totes les seves forces. A partir daquell moment el vagó és presa del pànic, tothom es posa a cridar: que parin el tren, que parin el tren!. La tensió és màxima, la gent crida i no sap per què; aleshores comprovo que jo sóc lúnica persona que pot aturar el tren. Deixo passar un segons, sé que em pot caure un puro si ho faig, però ningú arriba al fre demergència i el tren comença a arrencar. Davant de lhisterisme en general i presa del pànic, decideixo finalment accionar el fre demergència i pam! el tren satura de cop, la frenada coincideix amb les ganes darrencar del tren. Veig a càmera lenta com tothom sabraona cap endavant i un pobre turista que està al passadís del vagó no pot reaccionar i salta pels aires. En aquells moments magafa una calorada de por i penso Déu meu! daquesta men vaig al cuartelillo!. Per sort tot queda en un ensurt, sobren les portes del tren i puja la filla daquella senyora amb la seva néta i un altre carro de nen petit. El revisor acciona la clau del fre demergència i sense demanar gaires explicacions tornem cap a casa que hi falta gent.
www.renfe.es