Opinió

Com aturar un tren: manual d’ús

A la pàgina web de Renfe, a banda de consultar trajectes i horaris, també és possible fer-hi reserves de bitllets electrònics. Podem afirmar que la imatge d’aquesta empresa a Internet és força correcta, per desgràcia molt lluny de la realitat diària que vivim els seus usuaris a les comarques de Tarragona. La línia que uneix Tortosa amb Barcelona és un autèntic desastre, any rere any els mateixos horaris i les mateixes aglomeracions de passatgers i no dic els mateixos trens perquè no fa gaire finalment van donar de baixa els vells i ronyosos vagons del Catalunya Express. Jo personalment tinc el convenciment que a les comarques de Tarragona Renfe ens té deixats de la mà de Déu. A l’estiu, la situació encara empitjora més, els pols turístics com Cambrils i Salou atrauen més passatgers als combois que ens uneixen amb la capital, aleshores coses tan bàsiques com trobar un seient lliure es transformen en una aventura personal en què la veterania et pot salvar de fer dret tot el viatge. Queixar-se al revisor és inútil, ell pobre no en té cap culpa, quan et demana el bitllet et comenta que tu has pagat per pujar dalt del tren no per trobar-hi seient.

M’agradaria explicar-vos la meva última aventura en un Regional Express. Era un divendres a la tarda i el dilluns següent a Barcelona era festa. La via 5 de l’estació de Sants estava a “tutti plen” de viatgers. La calor i la sensació d’asfíxia de les vies subterrànies d’aquella estació posen nerviós al més tranquil de la terra. Anuncien que el tren arribarà 15 minuts tard, no em sorprèn pas; els passatgers, amb resignació, emprenen marxa enrere i sospiren breument perquè el seu objectiu és aconseguir pujar al tren i trobar seient, però les previsions són que el tren ja vingui ple de Gràcia i, per tant, caldrà lluitar per aconseguir un lloc. Passen els minuts i la gent es posa nerviosa quan veu arribar el tren. Amb el pas dels vagons comprovem que efectivament viatja amb pocs seients lliures i el nerviosisme aleshores és màxim. El tren s’atura i s’obren les portes. Deixar que algú baixi és un signe de flaquesa que et pot privar d’obtenir el preuat botí, però no hi ha cap més remei, primer cal deixar sortir i després intentar entrar. Intentant trobar un vagó poc saturat, vaig a petar al més concorregut del tren; com que sóc primet m’esmunyo per un lateral i aconsegueixo situar-me prop de la porta, naturalment seure ja és impossible, em tocarà fer el viatge dret fins a Salou, però em conformo perquè puc arrepenjar-me a la porta. Moure’s és impossible, el vagó és com una llauna de sardines. Per més inri tres senyores pugen al vagó amb tres carros de nen petit sense plegar, les portes es tanquen. Una senyora de gran corpulència comença a cridar desesperadament: “Mi hija, mi hija!”, però el tren arrenca i la dona desesperada comença a donar cops a la porta del tren amb totes les seves forces. A partir d’aquell moment el vagó és presa del pànic, tothom es posa a cridar: “que parin el tren, que parin el tren!”. La tensió és màxima, la gent crida i no sap per què; aleshores comprovo que jo sóc l’única persona que pot aturar el tren. Deixo passar un segons, sé que em pot caure un puro si ho faig, però ningú arriba al fre d’emergència i el tren comença a arrencar. Davant de l’histerisme en general i presa del pànic, decideixo finalment accionar el fre d’emergència i –pam!– el tren s’atura de cop, la frenada coincideix amb les ganes d’arrencar del tren. Veig a càmera lenta com tothom s’abraona cap endavant i un pobre turista que està al passadís del vagó no pot reaccionar i salta pels aires. En aquells moments m’agafa una calorada de por i penso “Déu meu! d’aquesta me’n vaig al cuartelillo!”. Per sort tot queda en un ensurt, s’obren les portes del tren i puja la filla d’aquella senyora amb la seva néta i un altre carro de nen petit. El revisor acciona la clau del fre d’emergència i sense demanar gaires explicacions tornem cap a casa que hi falta gent.

www.renfe.es