Sobre els bolets
Encara que els bolets shan classificat i estudiat dintre el regne vegetal, la tendència actual és la de situar-los en el regne dels fongs, a causa de les seves marcades diferències amb les plantes verdes.
Els fongs es reprodueixen gràcies a les espores que es formen i maduren en les zones verdes. Les espores, de mida microscòpica, que es formen per milions en un sol bolet van desprenent-se i són endutes pel vent, que les dispersarà arreu. Duna forma general i simplificada podem dir que quan una espora cau en un indret adient germina i produeix un filament, anomenat hifa en daltres llocs, blanc que va creixent i ramificant-se pel subsòl del bosc. El conjunt dhifes està format per una xarxa filamentosa, dita miceli. És com una mena de cotó-fluix que creix i es desenvolupa per sota terra, entre la fullaraca, entre els matolls i al voltant de pins i plantes vives o mortes. En un moment donat, quan les condicions externes dhumitat i sòl mai vent són favorables, i quan dues hifes compatibles, podríem dir mascle i femella, suneixen donen lloc a una nova hifa fèrtil, amb capacitat de produir bolets. A lentorn dun bolet, per petit que sigui i de qualsevol classe, hi ha un enxarxat de micelis, com una subtil teranyina blanca quasi microscòpica, ramificada entre el subsòl del bosc, amb milers de contactes entre si. Si es trenca aquesta xarxa, el bolet no naixerà. Per això, no ens cansarem de dir que si no es té molta cura, és més fàcil fer malbé un miceli en collir un bolet que no pas malmetre un arbre en collir-ne els fruits.
Per collir bolets, en primer lloc sevitarà remoure la fullaraca i tot el coxí vegetal que cobreix el sòl; es rebutjarà lús de rasclets i tota mena deines que puguin aixecar la pinassa del bosc; es tallarà el bolet a ran de terra amb un ganivet i laixecarem amb compte, procurant no haver darrencar un pam de terra al seu voltant. El miceli és molt persistent i delicat, i en molts casos pot viure molts anys. Si no es destrueix, cada any a la mateixa temporada i al mateix lloc podrem collir els bolets que produeix. No està científicament provat que denterrar cues de bolets al bosc en surtin de nous.
Hi ha una tendència a creure que els bolets es fan grossos en hores o en una nit. Res més fals. Totes les coses vives, neixen, creixen, es desenvolupen i moren, i el bolet és una cosa viva. Hi ha dues o tres classes de bolets, més petits que una llentia, que si el temps i la temperatura els és adient, fan tot el procés en poques hores, però no en viuen més de vint-i-quatre. Hi ha bolets que arriben a pesar un quilo, i més. És impossible que en poques hores arribin a fer aquest pes. Han de fer el seu procés vital per arribar-hi.
No per conegut, vull deixar de dir que no hi ha cap regla general vàlida per admetre un bolet per bo o rebutjar-lo per verinós. Totes les creences familiars i tradicionals de coure bolets amb un all, posar-hi una cullereta de plata per veure si sennegreix, són totes elles falses. Només hi ha una manera cap altra perquè no ens facin mal els bolets: el bolet que no coneguis, deixal.
Els fongs es reprodueixen gràcies a les espores que es formen i maduren en les zones verdes. Les espores, de mida microscòpica, que es formen per milions en un sol bolet van desprenent-se i són endutes pel vent, que les dispersarà arreu. Duna forma general i simplificada podem dir que quan una espora cau en un indret adient germina i produeix un filament, anomenat hifa en daltres llocs, blanc que va creixent i ramificant-se pel subsòl del bosc. El conjunt dhifes està format per una xarxa filamentosa, dita miceli. És com una mena de cotó-fluix que creix i es desenvolupa per sota terra, entre la fullaraca, entre els matolls i al voltant de pins i plantes vives o mortes. En un moment donat, quan les condicions externes dhumitat i sòl mai vent són favorables, i quan dues hifes compatibles, podríem dir mascle i femella, suneixen donen lloc a una nova hifa fèrtil, amb capacitat de produir bolets. A lentorn dun bolet, per petit que sigui i de qualsevol classe, hi ha un enxarxat de micelis, com una subtil teranyina blanca quasi microscòpica, ramificada entre el subsòl del bosc, amb milers de contactes entre si. Si es trenca aquesta xarxa, el bolet no naixerà. Per això, no ens cansarem de dir que si no es té molta cura, és més fàcil fer malbé un miceli en collir un bolet que no pas malmetre un arbre en collir-ne els fruits.
Per collir bolets, en primer lloc sevitarà remoure la fullaraca i tot el coxí vegetal que cobreix el sòl; es rebutjarà lús de rasclets i tota mena deines que puguin aixecar la pinassa del bosc; es tallarà el bolet a ran de terra amb un ganivet i laixecarem amb compte, procurant no haver darrencar un pam de terra al seu voltant. El miceli és molt persistent i delicat, i en molts casos pot viure molts anys. Si no es destrueix, cada any a la mateixa temporada i al mateix lloc podrem collir els bolets que produeix. No està científicament provat que denterrar cues de bolets al bosc en surtin de nous.
Hi ha una tendència a creure que els bolets es fan grossos en hores o en una nit. Res més fals. Totes les coses vives, neixen, creixen, es desenvolupen i moren, i el bolet és una cosa viva. Hi ha dues o tres classes de bolets, més petits que una llentia, que si el temps i la temperatura els és adient, fan tot el procés en poques hores, però no en viuen més de vint-i-quatre. Hi ha bolets que arriben a pesar un quilo, i més. És impossible que en poques hores arribin a fer aquest pes. Han de fer el seu procés vital per arribar-hi.
No per conegut, vull deixar de dir que no hi ha cap regla general vàlida per admetre un bolet per bo o rebutjar-lo per verinós. Totes les creences familiars i tradicionals de coure bolets amb un all, posar-hi una cullereta de plata per veure si sennegreix, són totes elles falses. Només hi ha una manera cap altra perquè no ens facin mal els bolets: el bolet que no coneguis, deixal.