Aquesta moda de l'aigua sense tractar no és més que una nova pàgina a la tendència anti-progrés en l'alimentació que defensa renunciar a determinats avanços i mesures higièniques per tal de retornar a un estil de vida més natural, com si això fos sinònim de saludable

Al llarg del segle XX l'augment mitjà de l'esperança de vida va ser d'uns 30 anys als països desenvolupats, a on de viure uns 50 anys hem aconseguit arribar aproximadament fins als 80. A més a més, no només s'està incrementant la mitjana (actualment en Espanya està al voltant dels 83 anys), sinó que també s'incrementa l'esperança de vida màxima, és a dir, la quantitat d'anys que viuen els d’edat més avançada.

Aquest increment en el nostre nivell de vida és a causa de diferents factors, com la millora de la nutrició, de l'habitatge, els avanços de la medicina... però fonamentalment, tothom està d'acord en el fet que l'element clau han estat els avanços en matèria d'higiene pública, especialment en el tractament i la potabilització de les aigües.

En tot el món, especialment als països en vies de desenvolupament, més de 1.200 milions de persones no disposen d'un abastiment bàsic d'aigua, i 2.700 milions de persones (al voltant del 40% de la població mundial) tampoc tenen accés a un sanejament adequat de les aigües. Tot això fa que cada any hi hagin més morts per malalties relacionades amb aigües contaminades que per qualsevol altra forma de violència, incloses les guerres (el nombre de nens que van morir per diarrees ocasionades per aigües brutes als últims 10 anys supera el nombre de morts en tots els conflictes armats des de la Segona Guerra Mundial).

No obstant això, una perillosa moda està creixent al cor del món desenvolupat. A Silicon Valley, l'epicentre de la innovació tecnològica als Estats Units d'Amèrica, s'està incrementant espectacularment el nombre d'empreses dedicades a la comercialització "d'aigua crua" (“raw wàter” en anglès). Aquesta aigua crua, tot i que està envolta per un vel d'esoterisme, no és més que aigua que no ha estat mai tractada o filtrada. Les diverses companyies, que la venen al voltant de 6 euros el litre, al·leguen que es tracta d'una aigua viva, plena de probiòtics beneficiosos per l'organisme i sense les substàncies perilloses que asseguren que contenen tant l'aigua de l'aixeta com les aigües embotellades convencionals. Els defensors d'aquest corrent arriben a afirmar perillosos disbarats tals com que el clor que s'afegeix a l'aigua serveix per a mantenir submisa i dòcil a la població.

Aquesta moda de l'aigua sense tractar no és més que una nova pàgina a la tendència anti-progrés en l'alimentació que defensa renunciar a determinats avanços i mesures higièniques per tal de retornar a un estil de vida més natural, com si això fos sinònim de saludable. El consum de llet sense pasteuritzar, el menjar només aliments crus o l'obsessió per tot l'orgànic són altres exemples d'aquesta contrareforma alimentària. Tot i que semblen netes i cristal·lines, les aigües lliures poden estar contaminades per substàncies tòxiques, o contenir nivells elevats de virus, bacteris o altres tipus de paràsits capaços de provocar greus malalties com ara el còlera, la disenteria o la febre tifoide.

Al llarg de la nostra història hem anat desenvolupant mètodes cada cop més eficaços per garantir la seguretat de l'aigua que consumim. El clor, que es va començar a fer servir a principis del segle passat, és un dels mètodes de potabilització més comuns. Funciona destruint les parets cel·lulars dels bacteris i d’altres microorganismes, mantenint així sota control la presència de patògens.

A més, tota l'aigua que consumim, tant de xarxa pública com l’embotellada, està sotmesa a estrictes controls periòdics que garanteixen la seva seguretat. El problema és que, des de la nostra posició de benestar, hem deixat de pensar en la seguretat, ja que com que no veiem algunes malalties, pensem que no existeixen, i ens deixem arrossegar per ridícules i perilloses modes sense cap base científica.