Srebrenica necessita ajuda. De debò. Les criatures de Srebrenica necessiten ajuda. En molts llocs del món es necessita. Ho sé. Però a Srebrenica també. És un raconet molt petit i ja no està de moda. Però necessita ajuda. Algú l’ha de demanar i el Tony ho fa. Ell em demana ajuda i m’ho ha de repetir, perquè primer no me’l prenc seriosament. Penso que és un comentari fet “per sobre”. Però quan el Tony esmenta la música o l’ajuda als infants mai parla per parlar. És músic, de Sarajevo i té 40 anys. Amb 16 anys la guerra el va atrapar a Grbavica. La inconsciència o el nervi el van fer creuar dues vegades el riu Miljacka que travessa la ciutat. Miraculosament va sobreviure a aquests passos furtius. El barri de Grbavica ocupat per l’exèrcit de la República Srpska. La resta de Sarajevo defensada per l’exèrcit improvisat de la República de Bòsnia i Hercegovina. I el Tony creuant la línia de foc a través del riu i deambulant pels carrers de la ciutat fins que la música el va trobar i, crec, el va salvar.

El Tony viu pels ritmes i les percussions. Estem prenent cafè al balcó d’un bloc de pisos completament destrossat (ascensor rebentat, trets per les parets, connexions casolanes a l’escala per proporcionar llum a cada pis, imatges que no et permeten deixar el passat enrere…). Destrossat des de fa més de 20 anys. Sembla que tothom hagi fugit corrent, però a l’edifici hi viuen persones i aquell bloc és casa seva, per difícil que sigui de creure quan comences a pujar escales.  De cara tenim una de les muntanyes que envolta Srebrenica gairebé a tocar, plena d’arbres i de boira matinera que comença a esvair-se.

Tony: “A Catalunya tens contactes, oi?”
Anna: “Home, conec gent a Cambrils…”
Tony: “Pots aconseguir portar músics perquè vinguin a fer una estada a l’estiu per ajudar els infants d’Srebrenica a través de la música?”

Penso en Brams i “Un secret que t’havia de dir”, la cançó que em posa la pell de gallina, on parla de la guerra de Bòsnia i es prepara per “les guerres que vindran”. Inclús tenen una cançó que es diu “L’home de Srebrenica”... No els conec, però potser voldrien col·laborar… Penso en persones de Cambrils a qui els encantaria ajudar. Penso en institucions. I penso en els diners… El cost de desplaçar-se fins a Srebrenica. El fet que potser cadascú s’hauria de pagar el seu viatge. Hi ha suficient voluntat, ganes i economia? I em perdo pensant. Immobilisme vergonyós.

Des de llavors, els ulls del Tony no han deixat de mirar-me decidit. Ha treballat 3 anys a “superar”, l’organització que fa les funcions d’escola de música a Srebrenica i els pobles del voltant. El Tony ja tenia els coneixements de teràpia musical molt abans de rebre cap titulació. La va mamar en les seves pròpies carns quan era adolescent. La música porta alegria, calma, llum, esperança, somriures i ganes de viure. Unes setmanes d’estiu amb l’aire fresc portat per persones que no arrosseguen les cicatrius que es cusen a poc a poc a Srebrenica poden aportar molt a unes criatures i adolescents que carreguen un pes que no els pertoca.

Srebrenica necessita ajuda i no me n’oblido. Potser aquest article despertarà idees en algú com tu i em farà feliç, molt feliç. I, qui sap, potser aquestes idees salvaran el futur d’un adolescent, de la mateixa manera que l’any 1995 l’idea d’en Nigel Osborne, un músic escocès i ésser humà increïble del que us he de parlar, va salvar el Tony.