Anàvem en vespinos. Ens tocava l’aire fred a la cara adolescent. Encara no estava en vigor l’obligatorietat de portar casc i ens movíem amb aquells ciclomotors de quaranta-nou centímetres cúbics, pedals de bicicleta per engegar-los i que no arribaven als cinquanta quilòmetres per hora. Però per a nosaltres significaven un primer estadi de llibertat a l’edat de catorze anys.

Obtenies amb certa facilitat una llicència per circular, i, si tenies la possibilitat de conduir un vespino, ho tenies tot. No anàvem gaire lluny però anàvem a tot arreu. Preferíem circular per camins i carrers secundaris, evitàvem els embussos de turistes a l’estiu i deixàvem l’estela d’aquell petardeig característic de les nostres pseudomotos per allà on ens movíem.

No eren joguets, però. Tenia el seu risc circular a certa velocitat i conviure amb cotxes, voreres, vianants o mobiliari urbà. Però allò també ens feia més grans, més responsables. Havíem punxat, tot d’una, la bombolla de la protecció paternal i començàvem a prendre decisions, a arriscar o ser prudents, a decidir i a ser conseqüents amb el què fèiem o deixàvem de fer.

Vespinos de dia i vespinos de nit. Vam aprendre toponímia local. Noms de camins per anar a Salou, a Montbrió, a Mont-roig o per tornar a casa sense agafar la “carretera general”. Córrer pels camins, sentint el vent, les orelles i el nas vermells a l’hivern, la fresqueta agradable a l’estiu. No conduíem acotxats com els pilots de moto. La silueta que provocàvem mostrava l’esquena dreta, el cap elevat —jo l’inclinava cap a un costat— com si conduíssim fitant el què hi havia al davant, atents a no perdre’ns cap detall del què ens esperava més endavant.

I quan estava sol, mentre donava gas per recorreguts més aviat deserts a la nit, il·luminats només per la llum tènue del focus davanter del vespino, alliberava emocions. Amb catorze o quinze anys encara no havia après a refrenar-les. Cridar, riure, cantar, xiular i algun dia plorar per algun desencís, alguna frustració fútil, era una teràpia per aconseguir un estat d’ànim satisfet, possiblement de felicitat, que ara recordo trenta anys més tard.

Perdoneu si us he atabalat, ha estat un episodi d’irremeiable melangia d’estiu.