El Carnaval, tal com és comú anomenar-lo des del segle XIX fent referència a la part més burgesa de la festa –les rues i els balls de societat–, és una de les fites més complexes del calendari festiu. No està cenyit a un únic dia, com altres celebracions, sinó que s’estén al llarg d’un breu cicle encaixonat entre els serrells nadalencs i la Quaresma. Presenta una interpretació complexa, perquè arrossega elements diversos de la seva llarga història, així com aportacions més recents dels carnavals d’altres cultures cristianes. Al llarg de la història, ha sofert diferents períodes de prohibició per part dels governants que han temut els aldarulls derivats de la disbauxa desenfrenada i la befa contra la jerarquia. El Carnaval sempre li cou a algú.

Els avis es feien ressò sovint de la festa que es muntava a Reus abans de la guerra i que tanta anomenada havia tingut. En canvi, a penes ha quedat memòria del Carnaval cambrilenc durant aquella mateixa època: hi havia danses i balls (com el tradicional ball de fora, avui en dia desaparegut, que s’acompanyava per la música de gralla i timbal des del balcó de la Casa de la Vila), mascarades, funcions teatrals i, també, carrosses i comparses, així com àpats fastuosos i llarders, mamarratxos i batalles campals de taronges a la Plaça (els geps), elements, tots ells, ben característics d’aquest cicle. Una festa sovint associada al jovent, però també a les societats que tant animaren el Carnaval des de l’últim quart del segle XIX fins a la guerra. Les celebracions més tradicionals s’han conservat de manera esparsa al llarg del territori. Si les documentéssim i les apleguéssim en conjunt, una tasca que pertoca als etnòlegs, en podríem extreure els principals actes que ens remetrien a les creences i supersticions dels temps passats.En l’univers tradicional d’antany, encorsetat en estrictes convencions socials i sota els dictats de la religió i l’ordre, el Carnestoltes s’entenia com un breu període de llicència, inversió social i excessos que ratllaven les línies vermelles de la correcció. Heus aquí la màscara i la disfressa per poder-se amagar i deixar-se an

ar impunement. Després del Dimecres de Cendra, seguia el període més sever de l’any: la Quaresma. Avui en dia, és difícil defensar els efectes de vàlvula d’escapament del Carnestoltes, quan podem tenir disfressa i rauxa en qualsevol moment de l’any; fins i tot, quan se celebren carnavals en plena Quaresma. Tanmateix, cada generació renova el seu compromís amb les pràctiques culturals de l’anterior. A Cambrils, això ha succeït especialment amb el Carnestoltes. D’ençà la represa de la democràcia, l’acte central ha estat la rua. Sens dubte, es tracta de l’esdeveniment més concorregut, amb una alta participació de desfilants i públic, semblantment al que succeeix durant la cavalcada de la Nit de Reis. La rua de Carnaval és capaç d’agrupar conjuntament les diferents sensibilitats socials, culturals i polítiques que conviuen al municipi (menys aquells que no els agrada el Carnaval, és clar), havent incorporat un munt d’elements forans i eclèctics, com música d’arrel iberoamericana i temàtiques pròpies de la globalització cultural.

A banda la imprescindible participació de les persones que formen part de les colles i les comparses, actualment el Carnaval de Cambrils no seria possible sense la magnífica coordinació i organització de la gent de la NAC (Nit d’Artistes de Cambrils), que, no fa gaires anys, es va llançar a prendre les regnes de la festa després d’un breu parèntesi intergeneracional d’abandó. La NAC ha introduït o recuperat altres elements a part de la rua, més propis de la tradició històrica del Carnestoltes, com l’escenificació d’un ple municipal o l’enterrament del Carnestoltes (que no de la sardina, que té un matís diferent). Respecte aquest últim acte, he pogut trobar una referència documental de l’any 1899, quan ja es feia a Cambrils l’enterrament del ninot Carnestoltes i la lectura del seu testament. Aquests esdeveniments, que gaudeixen de menys participació que la rua, tenen com a principal actiu la càrrega satírica i burlesca tan característica dels carnestoltes de tots els temps i indrets. I això té molt de mèrit avui en dia al nostre país, tant per la dificultat de fer-ho bé com pels riscos que comporta, precisament a causa d’aquells que s’entesten en preservar l’ordre existent.