Després d’un llarg període amb el cinema municipal Rambla tancat, el desembre de 2013 reobria les portes i es posava en funcionament amb una concessió. La notícia invertia la tendència que viu el complicat món de les sales de projecció. Vam recuperar una sala i un hàbit tant sa i terapèutic com és el d’anar al cinema a Cambrils. Amb un títol molt oportú pel moment d’una reobertura, “Els records glaçats” d’Albert Solé, (Goya 2009) es va iniciar una nova etapa d’una sala hereva de la llarga tradició cinematogràfica de Cambrils i de la qual n’hauríem de ser conscients. En aquesta mateixa columna, aleshores vaig destacar l’oportunitat que donava la possibilitat de crear un espai de socialització tan necessari en aquest Cambrils “dormitori”. Ho reitero. Actualment la viabilitat del cinema està a la corda fluixa cosa que ha provocat l’inici d’una campanya ciutadana que està esdevenint tot un èxit. De moment aconseguir 4.000 adhesions particulars i 40 entitats és un senyal significatiu per tal de buscar solucions a l’actual impàs provocat per un tema tributari. La simple existència durant tot l’any d’una llibreria, videoteca i sala d’exposicions a la simple entrada del cinema, ja és tot un esdeveniment donada la realitat cultural cambrilenca que tenim. Però també cal ser sincers: és una evidència que l’ús que ha fet la gent de Cambrils de la sala de cinema està per sota del que se n’esperava. Es pot debatre sobre quin podria ser el millor calendari setmanal i franja horària d’obertura de la sala de cinema i tothom té el record d’haver vist una pel·lícula amb molt poc públic. Però altre cop estem en aquell moment quan a la cultura se li demana la mateixa rendibilitat. Altre cop si fem un repàs de les sales d’actes que tenim a Cambrils: tenim teatre municipal? L’auditori s’ha acabat? Quina és i on és la sala municipal amb més capacitat? Els nou centres docents locals on poden fer visualitzacions? El panorama d’una suposada ciutat de 34.000 és encara molt millorable. El nostre municipi no es pot permetre el luxe de veure tancar una sala amb la capacitat del cinema, que si bé en dates hivernals no s’omple si que ofereix una oferta molt atractiva pel model de turisme familiar que sembla ser objectiu prioritari del municipi.

Recordem que als anys 90 en aquesta sala va néixer el festival de curtmetratges, que vam deixar marxar a Reus i que allí sí que van saber valorar. Ja no hi ha l’eclosió de festivals de curts com fa uns anys, però si haguéssim mantingut aquest certament de ben segur que hauria contribuït a la dinamització cultural del municipi. L’èxit que actualment han tingut iniciatives com el cinema i sopar de dijous, esdevé un dels senyals que tot i el que pugui semblar, tenim uns sectors culturals diguem-ne, “latents,” que s’han de potenciar. El fet que sigui l’únic cinema de la demarcació que faci versions originals, és un altre aspecte a destacar de les potencialitats d’aquesta sala. En aquests anys el cinema ha sabut guanyar-se un públic fixe que només s’aconsegueix persistint i oferint un producte cultural de qualitat. Costa molt de temps de guanyar, en contra de les grans sales, la TV i amb la xarxa internet que està devaluant aquest hàbit. En canvi per tancar un cinema només cal un mal dia. Espero i desitjo, que el sentit comú, la pressió ciutadana i el fet que aquesta crisi cinematogràfica hagi succeït en vista a uns comicis propers per a l’any vinent, comportarà trobar una solució a l’actual situació. Contràriament seria una mala notícia, de la qual costaria anys poder-se recuperar. Espero que ho tingui present qui hagi de prendre una decisió tan negativa.