El 20 va ser un dia estrany, gris, trist, angoixant

“Anna, el Joan ha mort”. El cos s’envasa al buit per dintre. Tot queda en una bossa d’aire comprimit. Costarà pair-ho. De moment només surten llàgrimes. L’ordre establert desapareix. Quin és el sentit de la vida? Millor dit… la vida té sentit? o simplement deambulem, procurant-nos la supervivència i ocupant la resta del temps amb obligacions que imaginem o que d’altres, molt amablement, imaginen per nosaltres?

“Pere, l’Eli m’ha escrit, el Joan Castell ha mort”. No érem amics. Érem coneguts, d’aquells que aprecies, dels que els hi desitges el millor i que t’agrada tenir en el teu cercle. Com no has d’apreciar algú que decideix no imaginar obligacions sinó il·lusions? Almenys així és com jo penso al Joan. Algú que passava per la vida com tothom, però molt més agradable, amable, optimista i despert que la norma. Algú que va tenir complicacions, com tothom, però que va decidir adaptar-se, buscar per quin cantó se’n podia sortir i deixar-se portar pel camí escollit. Almenys així és com jo penso al Joan. Llençant-se a viatjar, al seu amor pel ciclisme i treballant sense defallir per fer-se un lloc en el periodisme. Sense fer soroll i deixant una petjada de Bigfoot.

“Àlex, guapa, ja m’ho han dit, ho sento molt, com esteu?”. El meu és un dolor superficial comparat amb els seus éssers estimats, amb els qui va compartir tant. Per molts d’ells el 20 de febrer no passarà com un dia que només va ser estrany, gris, trist i angoixant. Per molts d’ells serà el dia en que la vida els va canviar, un punt i final i el començament d’alguna altra cosa a la que, qui sap quan, li podran posar nom. 30 anys, optimisme, amor i ganes de viure.

“Lluís, Berta, ha marxat la llum de tot el barri, em deixeu el vostre wifi per treballar una estona?”. 36 anys i encara no tinc clar en què crec. Bona senyal, penso. Però el fet és que el 20 de febrer, en aquell matí gris i trist se’n va anar la llum del barri. Al carrer es respirava un aire enrarit, els comerços a les fosques, la gent al carrer, parlant per telèfon, perduts, com si l’electricitat ens l’haguessin desendollat directament del nostre cervell i ara fóssim autòmats sense ordres per obeir. Quin sentit té tot plegat? Què passaria si l’electricitat no tornés mai més? El caos? Potser algunes persones protegirien les últimes línies de bateria carregada de mòbils i ordinadors amb la seva vida. Fins que ja no quedés cap altre aparell amb el que intercanviar senyal.

“Els registres Akashics serien una mena de memòria on s'emmagatzemaria tot el que ha succeït des de l'inici dels temps. Totes les experiències adquirides per cada persona des de que neix fins que mor”. També el 20 de febrer va ser estrany escoltant la ràdio. Freqüències akàshiques d’un passat que ens envia missatges per fer les coses diferents, abans de cometre els mateixos errors i haver de recomençar de nou l’evolució des del moment 0? Una mena de Planeta dels Simis, penso. Un dia massa estrany, gris, trist i angoixant com per afegir-hi aquestes idees de ciència ficció. Akashic o no, el que tinc clar és que el Joan Castell ha deixat suficients registres com per fer-ne un bon aprenentatge de valor, lluita i optimisme i que les seves freqüències m’acompanyaran i tornaran cada vegada que necessiti recordar que he d’imaginar il·lusions i no obligacions. I que la vida, si no pot ser llarga, ha de ser tan ampla i plena com la meva voluntat vulgui.