L’energia provinent del Sol ha fet possible la vida al nostre planeta. El Sol és el responsable del manteniment d’una temperatura a la Terra compatible amb la vida, del creixement de totes les espècies vegetals, de tots els fenòmens meteorològics... en definitiva, de fer del nostre planeta un lloc habitable. Paradoxalment, una gran part d’aquesta energia ens arriba en forma de radiació ultraviolada o UV, que pot arribar a ser molt perillosa per als éssers humans. L'exposició perllongada a la radiació UV del Sol ens pot fer mal als ulls, ens pot provocar cremades i està directament relacionada amb l’aparició de diferents tipus de càncer de pell.

La vida al nostre planeta depèn d'una capa de gas ozó, situada entre els 20 i 40 quilòmetres d'altura, en una capa de l'atmosfera anomenada estratosfera, que actua de filtre de la radiació solar ultraviolada. L'ozó és una forma al·lotròpica de l'oxigen que només és estable en determinades condicions de pressió i temperatura. Cada molècula d’ozó està formada per tres àtoms d'oxigen (O₃), en lloc dels dos àtoms que tenen les molècules d’oxigen que normalment trobem a l’atmosfera (O₂). L'ozó, a nivell de la superfície de la Terra, és molt oxidant i tòxic, de fet es fa servir habitualment com agent desinfectant, però en aquella altura els seus efectes sobre la vida en el planeta són molt beneficiosos. L'escut d'ozó absorbeix del 97% al 99% de la radiació solar ultraviolada d'alta freqüència, evitant que les radiacions més nocives travessin l’atmosfera i arriben a la superfície de la Terra.

El 1985, els científics van descobrir que la quantitat d'ozó damunt de l'Antàrtida havia minvat de manera molt important, formant el que coneixem com “forat a la capa d’ozó”. Aquest “forat” no és literal, els científics utilitzen aquest terme per parlar d’una regió de l’atmosfera a la qual la capa d’ozó presenta baixes concentracions. Una investigació internacional demostra per primera vegada que aquest fenomen, a més de ser perillós per la nostra salut, juga un paper important en el canvi climàtic i que és responsable de l’augment de les pluges durant els estius tropicals i d’un increment en els nivells de gasos d’efecte hivernacle.

Totes les investigacions que es van dur a terme van concloure en què el forat a la capa d'ozó havia estat provocat per un tipus de contaminació en concret: els productes químics anomenats CFC (clorofurocarboni). Els CFC són gasos que es fan servir per produir temperatures baixes en frigorífics i aparells d'aire condicionat i també estan presents en aerosols i plàstics. Quan aquests gasos arriben a l'atmosfera, les radiacions ultraviolades els fan alliberar radicals de clor, que catalitzen la destrucció de l'ozó. Els gasos CFC són molt estables a les temperatures de la superfície de la Terra, però a mesura que pugen per les capes de l'atmosfera, són sotmesos a temperatures més altes i es tornen inestables, alliberant radicals de clor que poden atacar les molècules d'ozó separant d'elles un àtom d'oxigen sense consumir-se en la reacció. D’aquesta forma una sola molècula de gas CFC pot destruir ràpidament milers de molècules d'ozó.

Des que es va descobrir que els CFC destrueixen la capa d'ozó, s'han signat acords internacionals, com el Protocol de Montreal, per tal de prohibir del seu ús. Recentment, els científics han observat els primers senyals que la capa d'ozó es comença a recuperar. Gràcies a la disminució del clor atmosfèric el forat de la capa d'ozó s'ha reduït més de quatre milions de quilòmetres quadrats des de l'any 2000, quan va arribar al seu màxim.