Aquests dies a casa parlem molt de “passar una guerra”. Concretament de “passar” la Guerra de Bòsnia d’ara fa 25 anys. A la nostra família s’ha incorporat un nou membre que va caminar els seus anys d’infantesa i adolescència en una guerra i una postguerra a Sarajevo. Té molt clar que aquest moment de la seva vida no el defineix. El que l’ha fet qui és ha estat ell mateix a través de les experiències viscudes i l’educació transmesa pel seu entorn. Potser sí que és una mica de Guerra dels Balcans, com també és una mica de “rakija”, d’esperit de supervivència, de sentit de l’humor del seu pare, d’amor per les persones de bon cor de la seva mare… Com jo sóc una mica de postguerra de la meva iaia, d’emigració i retorn del meu tiet, de pa amb tomaca i d’amor a ser conseqüent dels meus pares. Però això no em defineix i em molestaria sobiranament anar, per exemple, al Canadà i que els seus habitants m’acariciessin amb mirades de llàstima per viure en un país on la classe governant ens roba o, encara pitjor, em clavessin unes pupil·les que vessen morbo, esperant amb delit conèixer quants ulls em van treure l’1 d’Octubre. Perquè en cap dels dos supòsits, aquestes persones d’un Canadà hipotètic m’estarien veient com una igual, sinó com el personatge d’una pel·lícula, incapaços de sentir empatia des de les entranyes o com una pobreta dona que no té res en ella que valgui la pena tret del seu patiment.

Per la persona que no et pot explicar cap altra infantesa que la de viure permanentment atemorida, en una quotidianitat on dormir sense pensar en la bala que pot entrar per la finestra es converteix en una heroïcitat diària, es fa dur recordar aquests moments de la seva existència

Aquests dies parlem molt de “passar una guerra”, perquè és normal. Perquè tenim una font d’informació de primera mà que ens pot resoldre tots els dubtes que ens apareixen mirant les notícies tot sopant. Per la persona que no et pot explicar cap altra infantesa que la de viure permanentment atemorida, en una quotidianitat on dormir sense pensar en la bala que pot entrar per la finestra es converteix en una heroïcitat diària, es fa dur recordar aquests moments de la seva existència. Però et contesta perquè et vol resoldre els dubtes i perquè confia que, potser així, entendràs que ningú hauria de viure el que ell va patir i el que ara sofreixen nous infants en altres parts del món. Perquè s’entengui que ningú, cap ésser humà mai, hauria d’iniciar un atac violent. I quan confia en que ho entenguis es refereix des de dintre, que se’t faci un nus a la gola, que sentis un respecte tan gran que no et passi pel cap banalitzar ni un dels minuts que va viure.

Quan has viscut una infantesa de piruletes es fa difícil trobar la manera d’apropar-se a una persona amb una vida tan diametralment oposada a la teva. Des del respecte i la sincera i reconeguda ignorància tot es fa més suau i fàcil. Des de la ceguesa que impedeix veure un ésser humà davant teu enlloc de només un grapat de “bones” històries per calmar la teva set, tot es fa dur i desagradable. El creixement com a persona s’esvaeix en mans dels ignorants.
Aquests dies a casa parlem molt de “passar” una guerra i em declaro culpable de només parlar de la que va tenir lloc fa 25 anys pel simple fet que hi tinc un vincle personal. De passar molt lleugerament per sobre de les que actualment estan fabricant les criatures que d’aquí 25 anys s’hauran d’enfrontar a preguntes de persones piruletes que només han vist aquell patiment des de la pantalla de l’ordinador i que, acabada la sessió, han continuat amb les seves vides piruleta sense moure ni un sol dit.