Avui he tingut un canvi de parers amb una persona molt propera i molt independentista, encara que no més que jo. Em deia que ja està demostrat que pel camí que portem i que ens ha portat fins on som (ens ho hauríem imaginat fa cinc anys?) ja no avançarem més, i que és necessari canviar de manera de fer, i que si no estem disposats a jugar-nos la pell, vaja, literalment la vida, no ens en sortirem i que si hi ha d'haver morts, que n'hi hagi. Jo em nego a plantejar-m'ho així i li he dit una cosa que he dit manta vegades al llarg de la meva vida: no hi ha cap idea ni causa, ni tants sols la independència del meu país que justifiqui una sola persona rebentada al mig d'un carrer o d'un prat. Podem tenir diferències insalvables, podem ser enemics irreconciliables, però matar-se per defensar alguna cosa o idea ja ho feien els de les cavernes (potser encara hi estan disposats?); però no accepto que el meu poble, la meva gent, no siguem capaços de resoldre-ho d'una altra manera i és per això que vull que el meu país sigui independent però sense un sol mort al nostre plat de la balança, i si no abandonem aquesta manera de fer, al final es decantarà del nostre costat.