El serial del fals màster de la senyora Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid del Partido Popular, palesa la poca-vergonya d’una casta política. Una colla de galtes acostumats a fer tota classe de tripijocs i de gaudir d’un mur de complicitats i de silencis mediàtics de la premsa servil. El suport explícit de don Mariano i el patètic espectacle en la Convenció Nacional del PP a Sevilla, ovacionant a peu dret la protagonista de l’escàndol, no poden amagar l’extrema gravetat del cas.

Aquest sainet vergonyós sembla més escaient a l’Espanya de la Restauració Borbònica, de Cánovas i Sagasta, on la corrupció sistèmica a benefici d’unes elits va ser quelcom habitual.

La coratjosa denuncia de mitjans digitals com  Eldiario.es, dirigit per Ignacio Escolar, ha retratat ben bé la manca d’ètica i principis de la successora de la senyora Esperanza Aguirre, la “lideresa”. Malgrat la defensa numantina a l’estil de Paco Martínez Soria, a don Erre que Erre, negant les informacions i teatralitzant un victimisme pueril, la credibilitat de la senyora Cifuentes està per terra.

Com bé diu la tradició popular, s’enxampa més aviat un mentider que un coix. La senyora Cifuentes es va matricular en un màster de Dret Autonòmic a la Universitat Juan Carlos I tres mesos després de cloure’s el termini d’inscripció. Ella argumenta que va fer una defensa oral del treball amb una qualificació de 7,5.

Quan es destapa el cas, la presidenta, traient pit i desafiant,  va presentar en la sessió de control parlamentària una acta acreditant el seu màster. Dues de les tres signatures del document del Treball de Fi de Màster eren falses. S’ha sabut que aquesta acta es va cuinar a corre-cuita hores després d’esclatar la notícia.

El rector de la Universitat Rey Juan Carlos (URJC) va passar de defensar la versió de Cifuentes, per demanar només en 24 hores una informació reservada per aclarir els dubtes, i acabar afirmant: “No hay rastro del Acta del Trabajo Fin de Máster de Cifuentes” i “que no consta que la defensa del trabajo tuviera lugar”.

La rúbrica de tot plegat, la posa una de les protagonistes de l’embolic, la doctora Alícia López de los Mozos, la signatura de la qual apareixia en l’acta d’avaluació del Treball de Fin de Màster (TFM) que va presentar la presidenta davant de l’Assemblea de Madrid. En unes declaracions efectuades a la instructora del cas ha estat ben categòrica: “no reconocer el acta del tribunal de trabajo de fin de máster de Cifuentes” i  assegurant “que no lo firmó”. Per acabar-ho de rematar, després va dir a la policia que la seva signatura estava falsificada, que en cap cas  va formar part del tribunal on suposadament s’havia examinat Cifuentes i que el director del màster, Enrique Álvarez Conde, la va coaccionar a fi que participés en la falsificació de l’acta. I per reblar el clau de tot l’embolic, assegura tenir gravacions de les amenaces del director.

Aquest responsable de “la reconstrucción” de l’acta està suspès de les seves funcions per decisió del rector de la Universitat. També  s’ha obert un expedient disciplinari a Amalia Calonge, la funcionària que va canviar  les notes de la presidenta “implicada en las graves irregularidades detectadas”.

Aquest sainet vergonyós sembla més escaient a l’Espanya de la Restauració Borbònica, de Cánovas i Sagasta, on la corrupció sistèmica a benefici d’unes elits va ser quelcom habitual. Pedro Vallín, periodista de La Vanguardia ho clava en la crònica des de Madrid, del dia 10 d’abril: “.. ante un electorado que mira con las orejas tiesas y el ceño fruncido como la política, la nueva y la vieja, resuelve esta escandalosa historia trufada de imágenes decimonónicas y de servilismo burocrático ante el poder. Frescos poco edificantes de funcionarios del Estado falsificando firmas i y expedientes que parecen sacados de la restauración canovista y que sugieren un Estado deficiente en el peor momento: cuando la justicia alemana reprueba sus toscos modos jurídicos para responder al separatismo.”

Després del rosari de corrupcions: Gürtel, Lezo, Púnica, Nóos, Bárcenas, etc., de passar-se l’estat de Dret per l’entrecuix a l’hora d’empresonar polítics o bastonejar impúdicament ciutadans, de les cloaques de l’Interior, dels sobres amb el  M. Rajoy, de les portes giratòries, del Castors, de la potinera manipulació del Poder Judicial, el màster fictici de Cifuentes esdevé un paradigma impagable de la qualitat i prestigi de la Marca España: al 100%!