A “MpuntoRajoy” se li està caient la barba i se li queda un bigoti d’Erdogan, mentre els poders fàctics imitant aquella sèrie d’extraterrestres “V”, se’ls cau la pell i veiem que són lluerts franquistes. La vergonyosa sentència del cas de la “Manada”, la mobilització dels pensionistes, la brutal repressió als manifestants de Múrcia, i el cas Gürtel haurien de ser casos suficients per promoure una moció de censura i enviar el govern del PP a l’oposició. El paper galdós del PSOE és digne d’estudi. A aquesta terrible diagnosi hi hem de sumar una llista enorme de casos de corrupció, (només el PP té 900 investigats), el vergonyós rescat bancari, el de les autopistes, l’escàndol de la Castor o els casos que encara evidencien la impunitat del franquisme, una sèrie de despropòsits als quals s’hi suma l’actual descrèdit de la monarquia. Davant de tot això, el conglomerat mediàtic espanyol, un dels menys plurals del món occidental, segueix culpabilitzant de tots els mals d’Espanya a la reivindicació pacífica i democràtica que vivim a Catalunya. L’opinió pública europea a diferència de la postura oficial dels Estats i la UE, l’1 d’octubre va descobrir la violència de les forces policials espanyoles que es van comportar com a autèntiques forces d’ocupació. La magistratura alemanya, britànica, belga o suïssa s’estripen les togues davant la manca de separació de poders d’un Estat en fallida que no sap ni vol trobar una sortida política a la situació de Catalunya, i només s’amaga darrere de la repressió. El cas català ha traspassat fronteres, tot i que això no és garantia de res, ja que la UE està en crisi interna brutal i no castigarà Espanya, una bon alumne de les polítiques neoliberals de la troica. Cada dia constatem com el procés d’independència internacionalment actua com a punta d’iceberg de tota una podridura del Règim del 78 apuntalat pel trio PP-PSOE-C’s.

Creixent lentament, però cada cop som més els que creiem que la millor manera de passar pàgina de tot això és construir la nostra República. Hem de mantenir-nos persistents, units i sobretot, els nostres dirigents han de ser conscients que per aconseguir-ho s’ha de desobeir. L’Estat espanyol només sap utilitzar la repressió per totes les formes i vies, i encara no ho hem vist tot. A nivell local, és una vergonya que es justifiqui retirar la pancarta dels presos per “respecte” als visitants, i a més es barregi amb l’episodi de la nefasta publicació del regidor Eduard Pellicer. És molt fàcil parlar de neutralitat quan tens els tribunals i tot l’aparell de l’Estat al servei d’una opció. Vivim una situació excepcional, però repeteixo no és provocat només pel cas català. Fa temps que tuitaires, titellaires, rapers, mestres o artistes són perseguits injustament amb injustes penes de presó. Que ens quedi clar que el que està en joc no és només el dret que tenim els catalans a decidir el nostre futur, sinó l’essència més bàsica dels drets democràtics. Mentre els mitjans espanyols parlen tot el dia del malvat Puigdemont, distreuen l’opinió de les seves vergonyes. Crec que el minoritari moviment de solidaritat, que ja existeix a la resta de l’Estat Espanyol, ha d’esdevenir una pressió a favor d’una futura sortida política de la situació catalana. Recentment s’ha iniciat una campanya “No callarem” a nivell de l’Estat Espanyol, on la cultura no mesella, està començant a crear nous espais d’opinió. Rapers andalusos, madrilenys o aragonesos han donat tota una lliçó a un món cultural oficial que només exerceix una rebel·lia de postal.