Quan l’incansable Josep Salceda estrenà la seva secció “Estampes Cambrilenques” a “Revista Cambrils” el febrer de 1954, tingué la delicadesa de dedicar-hi la primera al seu admirat Josep Serra i Dalmau (1874-1918). Es tractava, ja aleshores, d’una figura local poc recordada, potser perquè, després de doctorar-se en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona en el canvi de segle, marxà a Villena (Alacant), on es casà i treballà de professor. Durant les vacances estivals que passava a Cambrils, Serra i Dalmau aprofitava per recollir documents i testimonis històrics sobre la nostra població. Una bona part de les seves notes pogué ser consultada per Salceda durant els anys cinquanta i seixanta, les quals s’encarregà de divulgar a través de les primeres “estampes”. El cronista cambrilenc reconegué la profunda petja que li havia provocat la lectura dels textos historiogràfics de Serra i Dalmau i com n’estava en deute. Confessà, però, que aquests escrits, tant els de Serra i Dalmau com els de Carles Clanxet, un altre recopilador i cronista que Salceda també consultà, no li mereixien una confiança plena. Tanmateix, els dotava de prou fonament perquè li constava que es basaven “en les llargues hores que a l’estudi i investigació de les coses del seu poble dedicaren aquests dos il·lustres cambrilencs”. I, finalment, considerava que l’obra d’aquests pioners havia caigut en l’oblit: “Ens creiem amb el deure que és de justícia fer públics els seus treballs”. Avui en dia, tot i els extractes que en féu Salceda, els escrits de Clanxet i Serra i Dalmau continuen del tot inèdits.

Justament el passat 27 d’abril es compliren cent anys de la mort de Josep Serra i Dalmau. Se l’emportà una pneumònia quan només tenia 44 anys d’edat. Havent emmalaltit a casa seva a Villena i veient-se molt greu, demanà a la seva dona i el seu millor amic, el villener Francisco Domene, que el portessin a Cambrils per passar-hi les darreres hores de la seva vida. Serra i Dalmau s’havia instal·lat a la localitat alacantina el 1901 i sembla que no fou pas per casualitat, tal com apunta l’articulista Vicente Prats (1927-2017) en un article biogràfic publicat el 1994, sense desgranar-ne, però, els motius. De seguida, entrà a treballar al col·legi privat de Nostra Senyora de les Virtuts, on destacà pel seu mètode pedagògic. Aviat es convertí en el director del col·legi, que adquirí molt prestigi a la comarca. El 1902 es casà amb Estefania Hernández, amb qui tingué una filla i un fill. Tots dos, malauradament, moriren d’infants, i al poc temps, també la mare. El 1911, Serra i Dalmau es casà amb Virtudes Cartagena, amb qui tingué una filla, que també morí jove.

A banda el seu treball pedagògic, Serra i Dalmau fou una persona molt involucrada en la vida cultural de Villena. Organitzava diversos actes escolars al seu col·legi, així com commemoracions culturals a la vila, com l’homenatge al sarsuelista Ruperto Chapí, fill d’aquella localitat, o la primera Festa de l’Arbre. Escrigué poesia i posà lletra a l’himne de Villena, que fou estrenat el 1909. Amb aquesta intensa activitat cultural, prou greu li sabé no poder assistir al gran homenatge al metge Antoni de Gimbernat que se celebrà a Cambrils el novembre de 1916. Respongué a la invitació de l’Ajuntament de Cambrils amb una carta, en què deia amb sentiment que aquell acte “hace años, muchos años, ha sido mi obsesión”.

Serra i Dalmau té sengles carrers dedicats a Villena i Cambrils. Tanmateix, ha estat un personatge que ha passat força desapercebut. Salceda, en un article publicat el 1996, s’hi referia com un home oblidat. També, el villener Prats Esquembre s’hi referia com a “un pedagogo injustamente olvidado”. Paga la pena que, durant aquest centenari, li dediquem encara un altre article per aturar-nos en el seu treball historiogràfic sobre Cambrils.