Salvador
Fa unes setmanes vaig tenir loportunitat de veure la pel·lícula sobre Puig Antich; ell era un jove militant anarquista del MIL, condemnat a la pena capital a les acaballes del Franquisme i executat de manera barroerament cruel amb linefable sistema tan hispànic del garrot vil un dia de març de 1974. Un judici militar sumaríssim el considerava responsable de la mort dun policia en un confús tiroteig i el condemnava a mort; és obvi esmentar que tot plegat va ser una paròdia i un escarni del veritable sentit de la justícia. Termes com habeas corpus o presumpció dinnocència, part fonamental de qualsevol democràcia, eren mots incompatibles amb lEspanya de Franco. El règim del dictador, molt tocat amb lassassinat de Carrero Blanco pocs mesos abans, va trobar un adequat cap de turc per demostrar que no trontollava.
El film relata les angoixoses darreres hores de Salvador a la Model de Barcelona, amb les seves germanes, amb la desesperació dun advocat defensor que va moure cel i terra per evitar el compliment de la sentència, amb una música de Lluís Llach capaç de posar la pell de gallina.
No sóc crític de cinema ni tinc elements de judici per pontificar sobre les qualitats o els defectes de la cinta. Només puc parlar de sentiments, de sensacions i democions.
Per començar, la sala presentava una bona entrada, predominant un públic que passaria de la quarantena; tal volta, com un servidor, en aquells anys de vergonya només unes criatures amb pantalons curts i que ara volien fer un exercici de memòria o de reparació històrica. La projecció es va seguir amb una tensió expectant, malgrat conèixer tothom la fi de la història. La impotència dun pare represaliat incapaç de demanar clemència per salvar la vida del seu noi impressionava. El meu anònim company de fila, un xicot amb tota la barba, no va aguantar-se les llàgrimes en les escenes culminants. La gent sortia amb un silenci sepulcral molt similar al capteniment que vaig recordar amb loscaritzada La llista de Schlinder. Una bona colla va romandre a la sala malgrat passar ja els títols de crèdit; cosa de considerable mèrit amb lactual sistema de les multisales.
Tornava a casa cantussejant el tema I si canto trist i preguntant-me, bastant emprenyat, com en el context duna Europa Occidental, la famosa Comunitat Econòmica Europea, era possible un sistema polític tan execrable com aquell. De fet, el sinistre botxí que executa la pena de manera tan maldestra és una crua metàfora de tot plegat.
No recomanaria la pel·lícula per canonitzar políticament Puig Antich, per promoure lanarquisme entre unes joves generacions que veuen Franco tan modern com Leovigildo o per engrescar gent antisistema a atracar entitats bancàries. Les pretensions són més modestes i escassament revolucionàries: anar al cinema podria ser un bon exercici cívic per lactual jovenalla catalana nascuda ja en un sistema democràtic. Malgrat les imperfeccions del nostre model, Salvador palesa millor que qualsevol manual la distància abismal entre un estat de dret i una dictadura.
El film relata les angoixoses darreres hores de Salvador a la Model de Barcelona, amb les seves germanes, amb la desesperació dun advocat defensor que va moure cel i terra per evitar el compliment de la sentència, amb una música de Lluís Llach capaç de posar la pell de gallina.
No sóc crític de cinema ni tinc elements de judici per pontificar sobre les qualitats o els defectes de la cinta. Només puc parlar de sentiments, de sensacions i democions.
Per començar, la sala presentava una bona entrada, predominant un públic que passaria de la quarantena; tal volta, com un servidor, en aquells anys de vergonya només unes criatures amb pantalons curts i que ara volien fer un exercici de memòria o de reparació històrica. La projecció es va seguir amb una tensió expectant, malgrat conèixer tothom la fi de la història. La impotència dun pare represaliat incapaç de demanar clemència per salvar la vida del seu noi impressionava. El meu anònim company de fila, un xicot amb tota la barba, no va aguantar-se les llàgrimes en les escenes culminants. La gent sortia amb un silenci sepulcral molt similar al capteniment que vaig recordar amb loscaritzada La llista de Schlinder. Una bona colla va romandre a la sala malgrat passar ja els títols de crèdit; cosa de considerable mèrit amb lactual sistema de les multisales.
Tornava a casa cantussejant el tema I si canto trist i preguntant-me, bastant emprenyat, com en el context duna Europa Occidental, la famosa Comunitat Econòmica Europea, era possible un sistema polític tan execrable com aquell. De fet, el sinistre botxí que executa la pena de manera tan maldestra és una crua metàfora de tot plegat.
No recomanaria la pel·lícula per canonitzar políticament Puig Antich, per promoure lanarquisme entre unes joves generacions que veuen Franco tan modern com Leovigildo o per engrescar gent antisistema a atracar entitats bancàries. Les pretensions són més modestes i escassament revolucionàries: anar al cinema podria ser un bon exercici cívic per lactual jovenalla catalana nascuda ja en un sistema democràtic. Malgrat les imperfeccions del nostre model, Salvador palesa millor que qualsevol manual la distància abismal entre un estat de dret i una dictadura.