De pobles i ciutats
No vaig compartir la posició dalgun dirigent local duna època anterior que, quan parlava de Cambrils, tant aquí com a fora, es vantava de la seva condició de poble. Sempre em va semblar que darrere de lexpressió hi havia una mentalitat poc adequada a limparable desenvolupament urbanístic, econòmic, social, etc del municipi. Ara bé, em va sorprendre sentir recentment lalcalde en un discurs parlar repetidament de la nostra ciutat. Segurament per falta de costum, tot i que per la revista ja sabia que fa uns mesos que lequip de govern municipal fa campanya en pro daquesta denominació.
El diccionari de lEnciclopèdia Catalana no es mulla sobre el nombre dhabitants que ha de tenir un nucli de població perquè sel consideri ciutat, tot i que alguns criteris administratius diuen que han de ser vint mil i, com és ben sabut, aquesta és una quantitat que Cambrils ja sobrepassa amb escreix. Però la breu definició del diccionari fa referència també a un parell daspectes que em semblen cabdals: afirma que, a part del nombre dhabitants, també shan de tenir en compte els seus condicionaments històrics i la morfologia i mena de vida dels habitants.
Atès que no hi ha cap precedent històric sobre el nostre caràcter de ciutat, cal centrar-nos en si, més enllà del cens dhabitants, la manera com vivim els cambrilencs ens situa en una categoria distinta a la dunes dècades enrere. És evident que tota la societat, no només la cambrilenca, ha canviat. La millora de les comunicacions i les transformacions econòmiques en el nostre cas propiciades bàsicament pel turisme i la construcció i social han capgirat les estructures de relació social de dalt a baix. Però no només a Cambrils. Només mirant el nostre entorn més pròxim, no hi ha poble gran o petit que no sigui ara totalment diferent al moment en què va morir Franco, per comparar-ho, en termes històrics, amb un abans dahir.
La qüestió clau, en la meva opinió, és la voluntat dexercir un cert grau de capitalitat. No sentén lexistència duna ciutat sense una xarxa de poblacions amb una determinada dependència econòmica, social, cultural, etc. Fa 30 anys, quan els cambrilencs havíem de consultar un metge distint al de capçalera anàvem sobretot a Tarragona. I quan havíem de comprar-nos un vestit, ens havíem de desplaçar a Reus. Aquest és el veritable factor datracció que exerceixen les ciutats.
Ara, com és evident, ja no cal marxar sempre a fora per anar al metge o per comprar roba. Tot i que més lentament i amb menys ajuda econòmica exterior del que hauríem volgut, Cambrils sha anat dotant de serveis que indiscutiblement milloren la qualitat de vida dels seus habitants. Però, en referència al debat entre poble gran, naturalment i ciutat, la clau està en si Cambrils aconsegueix ser o no ser referent per a daltres poblacions. No estic dient que ara els vinyolencs o els mont-rogencs hagin de venir al metge o a comprar roba a Cambrils perquè els patrons històrics són difícilment repetibles punt per punt, però sí que, per ser ciutat, cal saber oferir un valor afegit a les localitats que ens envolten. El paper capdavanter assumit per lajuntament en el consorci per a gestionar un canal de televisió pública digital em sembla un exemple positiu dun procés de capitalització territorial. Amb paciència, generositat i prudència cal saber fer veure a daltres localitats, i no només les limítrofes, els avantatges de relacionar-se amb Cambrils. Més enllà de la voluntat de lalcalde i els regidors, o fins i tot dels mateixos habitants, datorgar-se el títol de ciutat, allò que té el pes definitiu és que els fins ara iguals ten reconeguin la condició. En el fons, el determinant no és posar-se la categoria de ciutat, sinó que els altres et valorin com a ciutat.
El diccionari de lEnciclopèdia Catalana no es mulla sobre el nombre dhabitants que ha de tenir un nucli de població perquè sel consideri ciutat, tot i que alguns criteris administratius diuen que han de ser vint mil i, com és ben sabut, aquesta és una quantitat que Cambrils ja sobrepassa amb escreix. Però la breu definició del diccionari fa referència també a un parell daspectes que em semblen cabdals: afirma que, a part del nombre dhabitants, també shan de tenir en compte els seus condicionaments històrics i la morfologia i mena de vida dels habitants.
Atès que no hi ha cap precedent històric sobre el nostre caràcter de ciutat, cal centrar-nos en si, més enllà del cens dhabitants, la manera com vivim els cambrilencs ens situa en una categoria distinta a la dunes dècades enrere. És evident que tota la societat, no només la cambrilenca, ha canviat. La millora de les comunicacions i les transformacions econòmiques en el nostre cas propiciades bàsicament pel turisme i la construcció i social han capgirat les estructures de relació social de dalt a baix. Però no només a Cambrils. Només mirant el nostre entorn més pròxim, no hi ha poble gran o petit que no sigui ara totalment diferent al moment en què va morir Franco, per comparar-ho, en termes històrics, amb un abans dahir.
La qüestió clau, en la meva opinió, és la voluntat dexercir un cert grau de capitalitat. No sentén lexistència duna ciutat sense una xarxa de poblacions amb una determinada dependència econòmica, social, cultural, etc. Fa 30 anys, quan els cambrilencs havíem de consultar un metge distint al de capçalera anàvem sobretot a Tarragona. I quan havíem de comprar-nos un vestit, ens havíem de desplaçar a Reus. Aquest és el veritable factor datracció que exerceixen les ciutats.
Ara, com és evident, ja no cal marxar sempre a fora per anar al metge o per comprar roba. Tot i que més lentament i amb menys ajuda econòmica exterior del que hauríem volgut, Cambrils sha anat dotant de serveis que indiscutiblement milloren la qualitat de vida dels seus habitants. Però, en referència al debat entre poble gran, naturalment i ciutat, la clau està en si Cambrils aconsegueix ser o no ser referent per a daltres poblacions. No estic dient que ara els vinyolencs o els mont-rogencs hagin de venir al metge o a comprar roba a Cambrils perquè els patrons històrics són difícilment repetibles punt per punt, però sí que, per ser ciutat, cal saber oferir un valor afegit a les localitats que ens envolten. El paper capdavanter assumit per lajuntament en el consorci per a gestionar un canal de televisió pública digital em sembla un exemple positiu dun procés de capitalització territorial. Amb paciència, generositat i prudència cal saber fer veure a daltres localitats, i no només les limítrofes, els avantatges de relacionar-se amb Cambrils. Més enllà de la voluntat de lalcalde i els regidors, o fins i tot dels mateixos habitants, datorgar-se el títol de ciutat, allò que té el pes definitiu és que els fins ara iguals ten reconeguin la condició. En el fons, el determinant no és posar-se la categoria de ciutat, sinó que els altres et valorin com a ciutat.