Fa uns dies la Cristina Jolonch, la nova reina, li va fer una entrevista al monarca retirat de la critica gastronòmica, el senyor Rafael García Santos.
Pels forans i els més joves, val a dir que Garcia Santos era una persona realment important al món de la gastronomia, va fundar el primer congrés de cuina “lo mejor de la gastronomía” que es fa a Donosti encara a dia d’avui.

Crític implacable i inclús de vegades “cruel”, tal com explica ell mateix a l’entrevista: “Jo sempre he estat un fill de puta perquè he pensat que qui més et vol més et farà plorar perquè et farà arribar més lluny. Però no ho he fet per fotre'ls, sinó perquè el sistema funcioni. I perquè els vagi bé.” Tota una declaració d’intencions que defineix molt bé el senyor García Santos.

De tot el que diu al diari, em va interessar especialment una idea que fa un temps està envoltant el món de la gastronomia. És cert que hi ha diverses maneres de veure la cuina i que totes són lícites, bones i necessàries. Però hem de pensar que el que ha posat al mapa de la gastronomia al món ha estat l’avantguarda en la cuina. Un moviment que ens ha fet punters i ha provocat el destronament de la gran hegemonia de la cuina francesa que imperava i que tothom reproduïa.

En les declaracions de García Santos, fa esmena que aquest nivell revolucionari de la cuina d’avantguarda va tocar sostre al 2011 i que, fins i tot al gran Adrià els darrers anys li costava reinventar-se. Afirma que aquests darrers anys es viu de rendes, que la creativitat destaca per la seva absència i que hi ha un terrible postureig, així com una gran inversió en màrqueting en detriment d’una aposta per trencar conceptes, de fer una cuina valenta i d’innovació.

Tot i ser molt dur en el moment que viu la cuina del nostre país en l’actualitat, García Santos està convençut que hi ha possibilitats, de fet aquí rau aquesta duresa, tal com va dir als cuiners que l’homenatjaven a Vitòria: “Vosaltres heu fet la revolució, i seguirà havent-n’hi al món, de revolucions. Si no lluiteu hi haurà uns altres que la faran per vosaltres”.

És una de les preguntes que portem fent-nos des dels darrers anys, qui està realment fent coses noves? Clar que no cal que tothom faci coses noves. Com els d’Etxebarri que aposten pel producte, però no deixa de ser una versió de l’“asador vasco”. I qui no vol treballar amb bon producte?

Com diu el crític retirat, és temps per a què els joves despuntin, perquè si no ho faran altres. La gastronomia més múrria del nostre país està en hores baixes, s’ha aburgesat i viu de rendes, fent segones marques, restaurants a hotels com varen fer els francesos abans de ser desbancats, potser aquest es el camí que seguirà la nostra cuina més transgressora.

Es busquen cuiners inconformistes? Que no cerquin ser súper estrelles mediàtiques, sinó que tinguin com a anhel fer coses noves. Amb projectes arriscats, que experimentin i que gaudeixin de la cerca.