“Anna, marxa quan sentis que és el moment, no quan sigui una obligació”. I així ho vaig fer, vaig renunciar al que em feia tornar per obligació i vaig esperar que fos el moment

La música que m’entrava pels auriculars no era prou potent per permetre’m ignorar la veu de la noia asseguda just a la filera de davant. El vol estava sent agradable, tornava a casa després d’un any de no trepitjar-la. Repassant el que havia viscut en aquests 3 anys a Sarajevo i posant el punt i seguit perquè així ho havia decidit. “Anna, marxa quan sentis que és el moment, no quan sigui una obligació”. I així ho vaig fer, vaig renunciar al que em feia tornar per obligació i vaig esperar que fos el moment.

M’havia tocat una parella d’uns 50 anys molt agradable com a companys de seient. Eren de Colònia i passarien uns dies a Barcelona. Davant meu un noi, al seu costat un seient buit, i en tercera posició: la noia clixé. Per sort, durant la primera hora de vol, el noi i la noia clixé no van trobar cap motiu per iniciar conversa. Però, ai la segona hora! Després de l’intent d’entrepà que ens van servir… En principi res havia canviat, però em sentia incòmoda, hi havia alguna cosa que m’estava importunant, ja no podia llegir sense fer un esforç per no escoltar la conversa que s’estava produint davant meu. No era xafarderia, m’interessaven molt més les “Notes d’hivern sobre impressions d’estiu” de Dostoevsky (tot i que més tard em vaig adonar que m’avorria tanta dissertació de l’amic Fyodor i tanta crítica i anàlisi als seus companys de viatge). A poc a poc em vaig adonar que el que havia canviat era que la noia clixé havia començat a parlar. En un to còmplice, íntim, dirigit només al seu company de filera, però massa elevat per no creure que, potser inconscientment, considerava tan transcendental el que estava dient que no estaria de més que la resta de l’avió escoltés les meravelles que sortien dels seus llavis i que parlaven dels seus xacres i la pertinença al 7% de persones considerades explosives que, segons alguna filosofia que he oblidat, mouen el món, en contrast amb la resta de la humanitat considerades receptives.

Era dissenyadora d’estampats, vivia en alguna part d’Alemanya, però havia estat en molts altres països, compartint pis i realitzant projectes molt alternatius. Entre els que hi comptava fer vestits a base de plàstics reciclats, que no ho feia per mostrar que era bona persona, que no li importava si ningú ho sabia, que ella ho feia per ajudar a salvar el planeta… però que va ser una mala sort que el resultat fos lleig, no quedava bonic, i s’hagués de deixar córrer allò dels dels plàstics, el planeta i tal… La noia clixé tocava l’ukelele, el prenia a tots els seus viatges, perquè viatjava molt, a països molt exòtics i interessants. El noi escoltava, assentia, feia breus intervencions i la deixava prosseguir. S’havia iniciat en el ioga a la Índia, havia nedat a Tailàndia i s’hi havia estat una temporada on uns submarinistes li havien parlat de la vida i miracles de les esponges de mar i ella, molt generosa, li transmetia aquests coneixements al seu company de seient.

En aquell moment vaig decidir centrar-me en augmentar tant com pogués el volum dels auriculars. Al cap i a la fi estava dissertant sobre una noia a la qual ni coneixia i la batejava com a “noia clixé” sense ser Fyodora Dostoevska ni tenir les capacitats d’aquest escriptor. I estava jutjant que ella, per molt que hagués viatjat, només s’havia quedat en la superfície... Quan, en realitat, viatjar pot fer créixer tant com quedar-se a casa, només calen les ganes i tenir els ulls i el cor ben oberts.