Els que ja passem de la cinquantena recordem amb gatzara aquelles genials declaracions de l’alcalde de Jerez de la Frontera; el bocamoll Pedro Pacheco es rifava del poder judicial amb una frase que ha esdevingut antològica: “La justicia es un cachondeo”.

També va esdevenir tot un clàssic l’esperpèntic cas del “judici de la minifalda”; aquí és jutjava un empresari que havia grapejat la seva secretària. En la sentència de l’Audiència Provincial de Lleida, el magistrat Rodrigo Pita va estar certament magistral quan va condemnar l’acusat per abusos deshonestos: “aun cuando ciertamente ésta con su específico vestido, en cierta forma y acaso inocentemente, provocó este tipo de reacción en su empresario, que no pudo contenerse en su presencia”.

Portem anys i panys amb una Justícia que no rutlla i que genera una malfiança entre la ciutadania. La lentitud dels processos, per exemple el Cas Palau de fa unes poques setmanes, acompanyada de la grollera politització dels òrgans més importants: Consell General del Poder Judicial i Tribunal Constitucional, han esdevingut la prova del cotó d’un descrèdit guanyat a pols.

Les darreres rebolcades europees, a les pretensions del jutge Llarena d’extraditar polítics catalans a l’exili, esdevenen una prova més de les greus mancances del sistema judicial que patim i que paguem.
Portem anys i panys amb una Justícia que no rutlla i que genera una malfiança entre la ciutadania. La lentitud dels processos, per exemple el Cas Palau de fa unes poques setmanes, acompanyada de la grollera politització dels òrgans més importants: Consell General del Poder Judicial i Tribunal Constitucional, han esdevingut la prova del cotó d’un descrèdit guanyat a pols.

Tanmateix, la paciència s’ha esgotat amb la polèmica sentència del Cas Manada de l’Audiència de Navarra. Per un costat, ses senyories no han apreciat delicte de violació, tan sols d’abús sexual contra cinc homenots que, en el context de barra lliure dels Sanfermines, van acorralar una noia en un portal i li van fer el que els va donar la gana, amb gravació inclosa; per altra, el vot particular d’un dels tres ponents ha estat d’antologia.

En un escrit gairebé tan extens com la resta de la resolució, el senyor Ricardo Javier González desgrana els arguments per absoldre els acusats; són 237 pàgines amb una prosa més escaient al Siglo de Oro, de les quals podem gaudir-ne un tast: “En ninguna de las imágenes percibo en su expresión, ni en sus movimientos, atisbo alguno de oposición, rechazo, disgusto, asco, repugnancia, negativa, incomodidad, sufrimiento, dolor, miedo, descontento, desconcierto o cualquier otro sentimiento similar. La expresión de su rostro es en todo momento relajada y distendida y, precisamente por eso, incompatible a mi juicio con cualquier sentimiento de miedo, terror, rechazo o negativa.”

L’allau ven comprensible de protestes, arreu de la pell de brau, no ha fet cap escletxa en el Poder Judicial. Totes les associacions de jutges i fiscals, des de la més conservadora fins a Jueces para la Democracia, han seguit la màxima de Lope de Vega a Fuenteovejuna: “Todos a una”.

Quan el ministre de Justícia, Rafael Català, ha qüestionat el magistrat, tot l’estol de togues s’han abraonat exigint-li la immediata dimissió. Una rapidesa de reflexos que sorprèn encara més puix fa mesos el Congrés de Diputats va reprovar aquest ministre per ingerències polítiques en afers judicials que afectaven el PP (el primer cas en la història de la democràcia espanyola). Cap d’aquestes respectables associacions va piular i va reclamar pas que se n’anés a caseta.

Ara bé, quan toquen un de la “manada judicial”, a córrer tots amb una defensa numantina, vergonyosa i corporativista. Com diria l’ inefable Pedrerol: “¡Retratados!”
Franco se’n va anar a la tomba fa quasi bé mig segle, però el Poder Judicial té molta feina per enterrar el llast d’impunitat i arbitrarietat que la Dictadura li va sembrar. La justícia espanyola, desacreditada a dins i fora de l’Estat, no només és feixuga i polititzada fins al moll de l’os, està plena de caspa i és una casta incompatible amb una democràcia del segle XXI.