Quan un organisme mor, els teixits tous, inclòs l'ADN, es descomponen i finalment són destruïts. Però en alguns casos, parts d'animals o plantes mortes són enterrades i conservades com a fòssils. En ocasions, s'ha pogut obtenir ADN de fòssils ben conservats, com en el cas recent de dues races de cangurs australians extintes des de fa més de 40.000 anys

Des que l'any 1993 es va estrenar “Jurassic Park”, la primera pel·lícula de la saga basada en la novel·la homònima del genial Michael Crichton, quasi tots hem somiat amb aquests grans rèptils. Ens hem preguntat com vivien, de què s'alimentaven, per què van desaparèixer de la faç de la Terra... però sobretot, ens hem preguntat si és possible que algun dia tornem a veure'ls entre nosaltres com ens mostren les pel·lícules.
Michael Crichton a les seves novel·les explicava com ho havien fet per tal de reviure els dinosaures, i encara que ens pugui semblar que no és més que una obra de ciència-ficció, la veritat és que els procediments que descriu no són molt diferents dels que faríem servir si de veritat volguéssim clonar un dinosaure a un laboratori actual. Aquest procés seria semblant al que es va dur a terme a mitjan dècada dels 90 per tal de clonar a la famosa ovella Dolly. Es va agafar una cèl·lula d'una ovella, es va extraure tot el seu material genètic o ADN (que conté les instruccions de com crear l'animal), i es va introduir en un òvul d'una altra ovella, al qual prèviament se li havia extret el seu ADN. Després aquest òvul es va implantar en una tercera ovella, on es va desenvolupar fins al moment del seu naixement.

Per tal de recrear aquest procediment amb un dinosaure, en primer lloc necessitaríem trobar algunes cèl·lules en bones condicions per poder extraure el seu ADN. Quan un organisme mor, els teixits tous, inclòs l'ADN, es descomponen i finalment són destruïts. Però en alguns casos, parts d'animals o plantes mortes són enterrades i conservades com a fòssils. En ocasions, s'ha pogut obtenir ADN de fòssils ben conservats, com en el cas recent de dues races de cangurs australians extintes des de fa més de 40.000 anys. No obstant això, només es van poder recuperar petits fragments d'ADN, que tot i que ens poden donar informació valuosa sobre l'animal extingit, són massa curts per poder reconstruir-ho sencer. En el cas dels dinosaures, també s'ha intentat extreure ADN dels seus fòssils, però hem de tindre en compte que aquests són molt més antics (uns 100 milions d'anys), i fins al dia d'avui, encara no hem sigut capaços de trobar cap fragment d'ADN als seus fòssils.

La solució que ens proposava Michael Crichton a la seva novel·la era obtenir l'ADN dels dinosaures a partir de mosquits fossilitzats en fragments d'ambre. La idea és que, si abans de ser atrapat per l'ambre, el mosquit havia picat un dinosaure i li havia extret una petita quantitat de sang, podríem trobar restes d'ADN dels dinosaures en aquests fòssils. La realitat és que tampoc s'ha pogut extraure res d'ADN, ni dels dinosaures, ni dels mateixos mosquits, fent servir aquest mètode. A més tindríem una altra limitació. Encara que fóssim capaços de trobar ADN de dinosaure en bones condicions, encara necessitaríem trobar alguna espècie actual que fos tan semblant als dinosaures com per a poder fer servir els seus òvuls per tal d'obtenir embrions viables i poder dur a terme la gestació.

Per tant sembla difícil que ara per ara puguem tornar a la vida els grans saures. No es tractaria, però, d'una realitat tan llunyana com pot semblar. Actualment, investigadors de Harvard estan treballant en la recuperació dels mamuts, fent servir ADN trobat en animals que van morir congelats a Sibèria fa més de 10.000 anys, i modificant òvuls d'algunes espècies actuals d'elefants. Ells han previst que un parell d'anys seran capaços d'obtenir els primers embrions de mamut... així que per què no somiar també que algun dia caminarem entre dinosaures?