El curs passat vam rebre amb sorpresa la notícia que Cambrils perdia de cop dues línies que afectaven dos centres de primària, Marinada i Joan Ardèvol. És una d’aquelles notícies que podria ser normal en un municipi d’alta muntanya, amb baixa natalitat o amb èxode rural, però sorprèn en un municipi com el nostre que durant els anys de la bombolla augmentàvem mil habitants per any. Doble sorpresa quan resulta que fa un temps que la Generalitat estava revertint algunes de les retallades socials del govern Mas. Les dades demogràfiques actuals de Cambrils, estan lluny dels espectaculars augments de fa deu anys, però cal tenir un model de previsió adequat per les potencialitats d’un municipi com el nostre.

Quan des de tots els agents es recomana reduir la ràtio d’alumne docent, intentant apropar-nos a paràmetres similars a Europa, a Cambrils ens preníem el luxe de veure com perdíem dos línies davant de la inacció del consistori. Amb raó, l’oposició, centres docents, la Taula de Suport a l’Educació de Cambrils i altres agents van donar el crit al cel davant d’un despropòsit d’aquestes dimensions. Aquest mes de maig es va saber que davant d’un increment de la matrícula i les gestions entre Ajuntament i el Departament d’Educació, es revertia la línia perduda pel col·legi Marinada. Una manera salomònica d’apaivagar una mobilització ciutadana engegada per la Taula de Suport i que tan poc agraden als dirigents. Però la situació no ha finalitzat, i el Joan Ardèvol també es mereix recuperar les línies que tenien. Quedar-se amb una sola línia suposaria una reestructuració de plantilla, pèrdua de pes específic, retallada de serveis, personal de suport i podria conduir un centre així a la marginalitat.

Entenem que l’ensenyament públic no és cap privilegi, sinó un dret, propi de qualsevol societat mínimament democràtica, i un municipi com el nostre no es pot permetre que únicament per criteris d’estalvi es vegi perjudicat per sempre un centre amb una trajectòria com el Joan Ardèvol. Paraules com cohesió social o serveis de qualitat, són repetides en discursos i programes electorals, però s’ha d’exercir com a tal i reivindicar els serveis d’un municipi com el nostre. Aquest cas ens torna a recordar el poc pes específic que segueix tenint Cambrils al Camp de Tarragona i amb totes les administracions superiors.

L’educació hauria de ser espai de trobada, de treball en comú i d’innovació pedagògica entre tota la comunitat educativa, i no pas el que a vegades sembla un simple plató de televisió a veure qui treu un tema morbós o la polèmica política de la setmana

Cambrils té una realitat social més complexa del que sembla, i s’hi ha de respondre amb serveis de qualitat i amb una previsió de futur. Que els serveis a la persona només es dediquin a tapar forats i apagar focs, no solucionaran els problemes de precarietats de tots tipus que viuen moltes famílies cambrilenques. No hi ha fórmules màgiques, cal invertir més: a Catalunya tenim una de les inversions en educació respecte el PIB (3,1%) per sota de la mitjana de l’Estat Espanyol (baixa a 3,8%) i d’Europa (5,1%). Mentre per exemple es destinen milions d’euros a finançar centres vinculats a l’Opus Dei on se segrega per sexes (59 a l’Estat Espanyol, 16 dels quals a Catalunya). Aquests centres però, no són objecte de la injusta i vergonyosa campanya sobre el suposat “adoctrinament” dels alumnes per part dels docents catalans.

L’educació hauria de ser espai de trobada, de treball en comú i d’innovació pedagògica entre tota la comunitat educativa, i no pas el que a vegades sembla un simple plató de televisió a veure qui treu un tema morbós o la polèmica política de la setmana. En un municipi amb la difícil realitat social de Cambrils, l’ensenyament públic a l’etapa obligatòria, hauria de ser una de les prioritats d’actuació, i des del propi Ajuntament no es pot defugir responsabilitats i mirar cap a una altra banda. L’excepcional situació política que viu el nostre país, no hauria d’afectar un model social cohesionador que necessita d’un treball profund a les escoles.