“Els carrers seran sempre nostres” ha estat una de les frases insígnia de les manifestacions i reivindicacions independentistes. El conflicte recent de les creus grogues a una platja de Mataró ha centrat el debat en la utilització de l’espai públic i l’eslògan independentista ha estat agressivament qüestionat amb l’etern argument que és excloent.

Jo sempre he entès aquesta frase des de l’òptica que els carrers segueixen sent l’espai comú de la gent. De tots els qui ens hi movem. També dels que l’embruten, dels cotxes en doble fila, dels gossos que s’hi caguen i s’hi pixen, dels que hi escopinen gargalls impossibles, dels que deixen la brossa amagada entre les plantes, dels que llancen qualsevol cosa a terra pensant que algú ja ho netejarà, i resulta que el problema greu és posar un llaç groc a l’espai públic. Un llaç que reivindica la llibertat d’uns presos polítics, polítics i persones que estan empresonades d’una manera injusta, obeint clarament a la coerció i a l’escarni.

Que un llaç groc té una càrrega ideològica? Clar que sí, igual que la té el propi nom dels carrers, els noms d’instal·lacions públiques o els monuments i les escultures a l’espai públic. Els llaços, a més, són efímers. Desapareixeran tan bon punt siguin alliberats els presos.

I per acabar, senyores i senyors de Ciutadans i Societat Civil Catalana, una reflexió sobre els seus noms. Més enllà de l’espai públic físic, arquitectònic, hi ha un espai públic immaterial, el de les paraules sota les quals ens aglutinem tots. Vostès han batejat el seu partit polític i la seva entitat, respectivament, amb paraules inherents a la democràcia i que són representatives de tothom. Han relacionat paraules que són patrimoni de tots per representar només a un sector dels ciutadans i només a un grup de la societat civil. Els sona l’argument? Vostès l’utilitzen contínuament per parlar dels llaços grocs i l’espai públic. Els carrers i els noms seran sempre nostres, de la gent. A vegades ens agradarà el que hi trobem i a vegades no.